Me entero por esta entrada de Vivir del cuento y por esta otra de Novela y cine negro. También puede leerse en todos lo diarios, como en El Periódico y El País, donde, como indica Francisco, tienen esta semblanza.
Sólo había leído una obra de él, El callejón de los milagros que me gustó pero no me emocionó. Quizá sea el momento de darle una nueva oportunidad. Que la tierra le sea leve.
Quaderns crema, 1987. 142 páginas.
Víctimas del absurdo
Había oído hablar mucho y bien de Sergi Pàmies y quería saber de primera mano si los elogios que recibía eran justificados. Como mis lecturas están demasiado sujetas a la disponibilidad de títulos en los mercados de saldo aprovecho las visitas a las biblitoecas para tener más oportunidades de elegir. En la biblioteca que queda al lado de mi nueva casa hay bastantes libros de este autor y decidí empezar por uno de los primeros.
En Infecció podemos encontrar los siguientes cuentos:
L’ànima Del Llobarro
Cambrers
Fosforescència
El Nyu
Angular
Sobrassada
Formació Professional
La Muntanya Russa
Vertical
Efectes Secundaris
A Nivell De Croissant
Planta
Impossible Morir-Se Per Culpa D’uns Fideus
Como en Quim Monzó nos encontramos muchas situaciones absurdas: Un escritor que cada vez que intenta escribir lo que hace es dibujar, un bar en el que aparece de repente un Ñu, una planta que hermosea con las mentiras e incluso el sueño de cualquier hombre, un perfume que vuelve locas a las mujeres. Pero los protagonistas de este libro son tímidos, apocados, melancólicos; víctimas de las circunstancias en las que están inmersos. Son incapaces de increpar a un camarero que tarda lo indecible en preparar un simple bocadillo de sobrasada, o de abandonar a un suicida que han confundido con su padre.
Lo cotidiano es extraño. Así nos lo hace ver Sergi Pàmies llevándonos de la mano a un mundo surrealista que parece encontrarse a la vuelta de la esquina. Coincido con todos aquellos que lo han elogiado y proseguiré leyendo sus libros. Seguiremos informando.
Escuchando: Suite nº 1, Obertura. Juan Sebastián Bach.
Extracto:
M han regalat una ampolla de colònia. L’anunci diu que dues gotes són suficients per seduir un excèrcit de rosses. Aquesta nit, després de repensar-m’hi molt, me n’he posat a la nuca, als braços i al pit, com l’home de l’anunci. He sortit al carrer a l’hora que els taxis són plens de gent amb greus dificultats per pronunciar una adreça. Durant una estona, he caminat sense saber on anar. Sentia la fragància, una mena d’olor dura, excessiva. Me n’hauria entomat, però, mentre travessava l’avinguda, un cotxe llarg i negre ha estat a punt d’atropellar-me. Afortunadament, ha frenat a temps. He sentit com s’obria una de les portes i he vist com, per aquest ordre, en sortien: la cara d’una rossa amb ulleres de sol, una cama embolicada en una mitja fosca, un vestit curt i vermell i, finalment, una altra cama idèntica. D’una altra porta, n’ha sortit un xofer d’uniforme. M’ha preguntat si m’havia fet mal. He dit que no i la rossa m’ha convidat a pujar. L’interior del cotxe era encara més llarg i negre que no l’exterior. Nevera, televisió, seients tapissats de pell i una llum sorda, de pub. La rossa s’ha tret les ulleres i ha arrufat el nas. La mirada se li ha il•luminat agradablement. M’ha afluixat el nus de la corbata i ha dit que li agradava molt l’olor penetrant del meu cos perquè era intensa com la nit. Després s’ha despullat. Jo també. El cotxe era prou ample com perquè ens hi estiréssim i ella es posés sobre meu, i viceversa. Seguint una ruta de carrers deserts, hem arribat al punt en què les ungles es claven a l’esquena, les cares es transformen en ganyotes de*boca oberta, els ulls es tanquen i la respiració es torna intensa i canina. Ha estat fantàstic. No ens ho hem dit perquè, de vegades, no cal parlar. Ni preguntar per la mena d’orgasme, ni excusar-se per haver-se agafat violentament pels cabells. Ens hem vestit i el cotxe s’ha aturat davant la marquesina d’un hotel. El xofer ha obert la porta. He baixat. Per la finestra, la rossa m’ha demanat d’esperar-la al vestíbul. «Tornaré de seguida», ha dit. També ha confessat que la meva aroma tenia la dolça violència d’un perfum d’home. Mentre se n’anava, he decidit posar-me colònia cada dia.
A la recepció de l’hotel, m’han confós amb algú i m’han dit que la festa era al saló de la segona planta. Hi he pujat amb ascensor. Quan s’han obert les portes, m’esperava una cambrera amb una safata carregada de copes. N’he agafat una: còctel de xampany. He somrigut als que em somreien i he contestat «bona nit» als que m’han dit «bona nit». Hi havia gent, no excessivament elegant però sí amb prou diners com per permetre’s el luxe de menjar canapès a les tres de la matinada. M’han presentat un director d’orquestra, un capellà, una professora de ceràmica, un editor, la mare d’un actor i, finalment, una dona rossa. Bé, de fet, no era una dona. Una dona és algú com la meva germana, com la caixera del supermercat, com la cantant del conjunt de moda o com una nòvia per fotografiar-la llepant un gelat de vainilla. Però ella no era res de tot això. Tenia un nom alemany i els ulls del color del mar als mapes mundi. Jo no he parlat. Ella s’ha acostat i m’ha preguntat si la colònia que duia era Paco Rabanne. O Drakkar negre. O Borsalino. O Mark Cross. He dit que no, però ella ha insistit. Si no era Marbet Man, ni Brando, havia de ser — per força — Enrico Coveri o Nino Cerruti. Tampoc. Hem sortit del saló i l’he acompanyat fins una habitació plena de maletes obertes. Ha estat una cosa ràpida; drets, sense treure’ns la roba. El temps suficient com per adonar-se que ja era massa tard per adonar-se que ja era massa tard. He sortit satisfet després que ella m’assegurés que, en les distàncies curtes, és quan un home se la juga.
La rossa del cotxe llarg i negre no tornava. L’he esperat assegut en un sofà del vestíbul fins que me n’he cansat i he tornat a la festa de la segona planta. Aquesta vegada no he begut però he conegut molta gent. Els he saludat i m’he presentat cada vegada amb un nom i una professió diferents. Després d’una hora de repartir mentides, he topat amb l’escot del vestit d’una dona rossa de metre noranta. Ens hem mirat i, perla manera com ha arronsat el nas, m’he ensumat el que passaria. La veritat és que estava cansat. Tant com per pensar que, potser, hagués estat més prudent deixar-ho per una altra ocasió. No l’he sabut convèncer. Mentre pujàvem al terrat, m’ha descordat la bragueta. M’ha dit que la meva olor li recordava colònies com l’Uomo Gerhardini, Andros, Oleg Cassini, Percursor Man, Ar-rogance, Sagamore, Gucci, ….
En esta entrada ofrecí una selección de Blogs de temática literaria afincados en Barcelona o alrededores. Ha sido una agradable sorpresa encontrar que uno de los que seguía habitualmente era también de Barcelona, y aprovecho para recoger otro que pusieron en los comentarios.
Los blogs son:
Fragmentos, comentarios de libros, relatos, fotos de escritores… de todo un poco.
¿Quién mejor para hablarnos de libros que un librero? Libros y literatura en general.
Ya saben que, en general, no me gusta demasiado la poesía, pero tengo que recomendarles dos blogs que acabo de descubrir y que se de buena tinta que también son de Barcelona:
Poemas en Inglés
Poemas en francés
Una edición cuidada y muy buenas traducciones. Sin duda una delicia para los amantes de la poesía. Espero que los disfruten.
Meando en Siracusa, al lado del profeta, escuchando Carolina.
Te quiero mucho, mi amor.
Quaderns crema, 1995. 190 páginas.
Trad. Jordi Larios.
Teatro de crueldad
Mi amigo Mon me hizo un inesperado regalo en nuestra última comida juntos (habrá que repetir ¿no?): sendas grabaciones de charlas de Zarraluki y Moliner, que escuché con gran interés y que le agradezco profundamente. Mi admirada Empar Moliner recomendaba encarecidamente leer a Dorothy Parker, así que decidí hacerle caso. Se entiende perfectamente la querencia de Empar por esta autora; comparten la misma prosa corrosiva.
Dice Keats en la contraportada que hace tiempo, el mundo era nuevo y brillante y Dorothy Parker era una de las personas más nuevas y brillantes que lo habitaban. Quizá tras más de cincuenta años no nos parezcan sus relatos nuevos, pero no cabe duda de que siguen siendo brillantes. Por algunos parece que no hayan pasado los años. La hipocresía y falsa tolerancia de arranjament en blanc i negre es universal e intemporal. La maldad inconsciente de Un senyor gran i encantador (al final pueden leer un extracto) sigue campando a sus anchas por el mundo. La manera de describirla de Dorothy Parker es, sencillamente, genial.
El otro gran tema de estos relatos son las relaciones de parejas, lastradas por la incomunicación y el intento de aparentar lo que no se es.
La lista completa de los relatos es la siguiente.
Un Permís Fantàstic
Arranjament En Blanc I Negre
Els Sexes
El Nivell De Vida
Mr. Durant
El Vals
Un Senyor Gran I Encantador
Cançó De La Camisa, I94i
Una Trucada
Ja Som Aquí
El Crepuscle Abans Dels Focs D’artifici
Estaves Molt Be
Mrs. Hofstadter De Josephine Street
Soldats De La República
Una Pena
L’últim Te
Mi ignorancia es muy grande, y de no ser por la recomendación de Empar Moliner quien sabe lo que hubiera tardado en descubrir a esta autora genial. Este libro es la primera parte de su narrativa completa. Yo ya voy directo a leer la segunda parte. ¿Hace falta decir que la recomiendo?
Escuchando: Corazón de vaso. Azucarillo Kings.
Extracto:
—Jo no ho faria pas—va dir Mrs. Whittaker tranquil•lament. Sempre s’hi mirava molt amb els «jo faria» i els «jo faré»—. Només espero que no ho vegi en els diaris amb prou temps per venir al funeral. Si tu vols que el teu germà arribi a missa borratxo, Allie,/o no.
—Però em pensava que s’havia reformat—va dir Mr. Bain—. Em pensava que estava bé d’ençà que s’havia casat.
—Sí, ja ho sé, ja ho sé, Lewis—va dir Mrs. Whittaker, cansada—. Ja ho he sentit, tot això. Només dic que jo ja sé com és Matt.
—John Loomis em deia—va informar Mr. Bain—, que va passar per Akron i es va aturar a veure Matt. Va dir que tenien una caseta molt maca i que semblava que li anava bé. Va dir que ella semblava una gran mestressa de casa.
Mrs. Whittaker va somriure.
—Sí—va dir—, John Loomis i Matt sempre van ser de la mateix classe… no et podies creure res del que deien. Probablement és veritat que ella feia l’efecte de ser una bona mestressa de casa. No tinc cap dubte que va representar molt bé el seu paper. Matt mai no va amagar que havia fet d’actriu, durant gairebé un any. Ja em dispensareu, però no vull pas que aquesta dona vingui al funeral del pare. Si voleu saber el que jo penso, doncs penso que el fet que Matt es casés amb una dona així ha precipitat la mort del pare.
Els Bain estaven esporuguits.
—I després de tot el que el pare va fer per Matt, d’altra banda—va afegir Mrs. Whittaker amb la veu tremolosa.
—Crec que sí—va corroborar Mr. Bain, content de fer-ho—. Recordo com intentava ajudar Matt a sortirse’n. Com aquella vegada que va anar a veure Mr. Fuller, quan Matt treballava al banc, i li va explicar: «Escolti, Mr. Fuller», va dir, «no sé si ho sap, però el meu fill sempre ha estat el que se’n podria dir l’ovella negra de la família. Bevia», va dir, «i ha tingut problemes un parell de vegades, i si me’l vigila, a veure si fa bondat, em faria un favor.»
—M’ho va explicar el mateix Mr. Fuller. Va dir que havia estat fantàstic que li hagués parlat sense embuts. Va dir que mai no havia tingut ni la més mínima idea que Matt fos així… volia saber tota la història.
Mrs. Whittaker va assentir amb tristesa.
—Oh, ja ho sé—va dir—. El pare ho va fer moltes vegades, això. I després el més probable era que Matt es posés de mal humor i no anés a treballar.
—I quan Matt no tenia feina—va dir Mrs. Bain—, que el pare li donava el seu bitllet de tramvia, i jo què sé què més! Quan Matt ja era gran, devia tenir uns trenta anys, el pare el portava a Newins & Malley’s i li comprava tot un conjunt nou—ho triava tot ell. Sempre deia que Matt era d’una manera que si anava sol a uns magatzems l’estafarien a base de bé.
—Ostres, el pare detestava que algú es deixés enredar amb els diners—va comentar Mrs. Whittaker—. ^Recordeu que sempre deia: «Qualsevol imbècil en pot fer, de diners, però s’ha de ser prudent per conservar-los»?
—Suposo que ha de ser força ric—va dir Mr. Bain, restituint el Senyor Gran bruscament al present.
—Oh… ric!—Mrs. Whittaker va exhibir un somriure amabilíssim—. Però el pare va portar les seves coses molt bé. Sí que ho va fer, fins al final. Clint diu que tot marxa d una manera esplèndida.
