Quaderns crema, 2003. 812 páginas.
Tit. Or. Personal narrative of a pilgrimage to Al-Madinah & Meccah. Trad. Xavier Pàmies.
Maestro del disfraz
La primera vez que oí hablar de Richard F. burton fue en la saga del río de Farmer. Más tarde lo localicé en Borges. Hay que ser todo un personaje para maravillar a personas tan dispares, y Richard F. burton lo era de sobra.
En una época en la que los extranjeros tenían prohibido acercarse a la Meca, bajo peligro de muerte, hay que tenerlos cuadrados para hacerse pasar por derviche y tomando como profesión la de médico realizar un peregrinaje lleno de peligros por desiertos sin ley -además del peligro constante de ser descubierto. Para rizar el rizo tomaba apuntes constantemente e incluso dibujaba los lugares por donde pasaba. Para evitar el riesgo de que descubriera los dibujos los rompía en una especie de rompecabezas.
La historia resultante, a pesar de que no soy aficionado a los relatos de viajes y que las descripciones de los lugares santos y de algunas costumbres se me hizo un poco pesada, es fascinante. Trufada de anécdotas jugosas y de un acertado dibujo de sus compañeros de viaje, uno recorre las págians admirado de tamaño talento, valentía y desvergüenza. El autor logró su objetivo y con el resultado escribió uno de los más divertidos libros de viajes jamás escritos. Tanto que seguiré buscando sus otras obras y alguna biografía suya de calidad.
Algunos extractos destacados:
La sorpresa de la vida en tierras de oriente:
L’arcada és un element arquitectònic prominent; en un lloc el veus com una mera carcassa que dóna a algun immens vestíbul desert; en un altre, el mateix gegant està revestit de pedra desgastada i fusta delicadament treballada. No hi ha ni una línia recta; les altes parets sense obertures de les mesquites s’inclinen sobre els seus contraforts massissos, i tota l’estona sembla que els esvelts minarets estiguin a punt de desplomar-se’t a sobre. Les cornises sobresurten, tortes, de les cases, i les grans golfes se sostenen purament per la força de cohesió. I perquè no falti res a aquest marc d’incomparable bellesa, la gràcil curvatura de la palmera—sobre el ventall de palmes de la qual, trèmul a causa del fresc oratge nocturn, centelleja un raig de lluna—sorgeix de darrere una elevació fosca o de darrere la negror d’un grup de cases que queden gairebé arran de terra. En una paraula, l’escena és tan estranya, tan fantasmagòrica, tan irreal, que sembla absurd imaginar que, en indrets semblants, éssers humans com nosaltres hi puguin néixer, i viure-hi tota la vida, i complir-hi el manament de «créixer i multiplicar-se», i morir-s’hi.
Un fragmento de la descripción de sus compañeros de viaje:
Ara voldria descriure breument la colla d’homes de la Meca i de Medina als quals el destí m’havia unit; els seus noms apareixeran tan sovint a les pàgines següents que unes paraules sobre les seves persones no quedaran aquí fora de lloc.
Primer de tot, correspon parlar de Yeffendi Umar -anomenat així a títol honorífic—, un daguestànic o cir-cassià oriental nét d’un muftí hanefita de Medina, i fill del xeíc Rakh, un funcionari responsable de guiar caravanes de dromedaris. Assegut a la seva sella, amb el seu cos petit, rabassut i rodanxó, de cara pàl·lida i temperament biliós, ulls grisos, faccions fines i rostre totalment imberbe—cosa que afecta els seus sentiments—, sembla que tingui quinze anys, però confessa tenir-ne vint-i-vuit. Es comporta com un estudiant; vesteix elegantment, prega amb regularitat i no pot veure el bell sexe (com tots els àrabs, les fílies i fòbies dels quals sempre són extremades); és «seriós», té un aire bondadós, un tarannà senzill i una veu suau i calmo-sa. Quan se’l provoca, s’enfurisma com un tigre de Bengala. Els seus pares li insisteixen perquè es casi, i ell, igual que Qàmar Az-Zaman, ha fet saber al seu pare que ell és «una persona gran però de poc seny». Empès, d’altra banda, pef un ram de melancolia, i per la falta de ganes d’estudiar a Medina, va abandonar la casa paterna i va entrar a la mesquita d’Al-Azhar com a tàlib ‘ilm (estudiant) sense recursos. Els seus desconsolats amics i parents van enviar-ni u home de confiança perquè el fes tornar a casa, si conven la força; finalment ha cedit, i ara espera la seva prime-oportunitat de viatjar de franc, si pot ser, cap a Medina.
Aquest home de confiança és un criat negre, anomenat Sa’ad, que a la seva vila natal és conegut amb el sobrenom j’^Al-Tinni» (el Dimoni). Nascut i criat com a esclau al si de la família de Yeffendi Umar, va obtenir la manumissió, va allistar-se com a soldat a Al-Hijaz, va cansar-se que no li paguessin mai les soldades endarrerides, va fer-se comerciant i va viatjar amunt i avall: fins a Rússia, Gibraltar i Bagdad. És un africà genuí, que de cop és renouer i feliç i de cop cau en un silenci taciturn; afectuós i impertinent, valent i fanfarró, eixelebrat i traçut, massa amic de baralles i mancat totalment d’escrúpols. El costat bo del seu caràcter és l’amor i el respecte que sent pel seu jove amo, Yeffendi Umar; però a aquest i tot pot arribar a escridassar en el paroxisme de la ira, i robar-li tot allò que pugui arreplegar. És generós amb els seus béns, però sempre demana a préstec i no torna mai els diners; va vestit com un captaire, amb un fes gal-dosíssim que li cobreix el cap enrinxolat i una camisa de cotó i prou damunt la seva pell negra com el sutge; els seus dos baguls, en canvi, estan plens de roba elegant per a ell i les tres senyores (les mullers) que té a Medina. No pateix per res que no siguin aquests baguls. Mentre buscàvem embarcació, no parava d’insistir perquè el conduïssin a la presencia de Ja’afar Bei, i, quan finalment ho va aconseguir, es va comportar amb tanta insolència que ja ens l’imaginàvem toüt d’una allisada; el seu desvergonyiment, però, més aviat va divertir el dignatari. Es passa el dia voltant pel basar, Parlant de nòlits de mercaderies i persones; perquè ha de-C1dit, costi el que costi, viatjar de franc, i, amb la tenacitat lue té, segur que se’n sortirà.
Ni las leyes de la hospitalidad impiden el asalto por parte de los niños de al casa:
Amb uns quants sarcasmes vaig aconseguir que aquell po-cavergonya es posés fet una fúria; va apuntar-me amb el seu puny diminut, i, obrint desmesuradament els seus grans i rodons ulls negres, va quedar-se’m mirant mentre es llepava el genoll amb aire desafiant. El xeic Hamid, que per casualitat entrava en aquell moment, va quedar parat al llindar, amb una mà a la barbeta, esgarrifat de veure que Yeffendi era víctima d’aquella humiliació; i no em va ser fàcil salvar el meu ofensor d’un correctiu exemplar. Un altre d’aquests pillets va agafar-me una de les pistoles carregades que duia, i, abans que la hi pogués treure de les mans, va apuntar-la al cap de la persona que tenia al costat; per sort, només estava mig armada, i el gallet anava fort. Aleshores un marrec seriós i altiu d’uns sis anys, que duia un tinter a la cintura—senyal que aprenia de lletra—, va agafar-me la pipa i es va posar a fumar fent grans pipades. Vaig tenir la gosadia d’establir alguna comparació burleta entre la seva estatura i la llargada del broc de la pipa, i de cop la va rebotre contra terra i se’m va quedar mirant fit a fit amb els ulls flamejants i les faccions desfigurades per la ira. No vaig trigar a assabentar-me de la causa de tant d’atreviment: aquella canalla, en comptes de rebre unes bones pallisses, tan sols rebia renys i reganys, una mena de càstig que no els feia sinó riure.
Però no deixaven de tenir alguna qualitat; eren vailets amb caràcter, que a casa s’esbatussaven com anglosaxons i al carrer es barallaven amb bastons i pedres. I examinaven les armes que portàvem—abans de dignar-se a mirar res més—ben bé com si de mitjana tinguessin divuit anys en comptes de cinc.
Las supersticiones están e todas las partes del mundo, no somos quién para juzgar otras religiones:
a Escòcia, si veuen una aura al voltant d’una persona, creuen que això presagia la seva mort imminent; a França tenen els seus loup-garous, revenants i poules du Vendredi Saint (és a dir, gallines nascudes el dia de Divendres Sant que figura que canvien de color cada any); mentre la Sagrada Túnica continuï guarint devots a Trèveris, les marededéus piquin l’ullet a Rímini, la sang de sant Gener es liqüi a Nàpols, i les Addolorate i les Estati-che provoquin l’histerisme a Roma; mentre la Verge es manifesti als nens als Alps i a França, mentre a Alemanya es progressi amb la psicografia, mentre Europa—la civilitzada, la il·lustrada, l’escèptica Europa—continuï desva-riejant sobre la clarividència i les taules que es belluguen soles, i mentre la pragmàtica Amèrica cregui en mèdiums i comunicacions dels esperits per mitjà de cops i botzines,13 continuaré considerant la gent de Medina tan sàvia com qualsevol altra, i les seves supersticions tan respectables com qualssevol d’arreu del món.
Ojo con ser generoso:
Vaig demanar-li alguna cosa fresca per beure; ella em va allargar un platet de metall amb un líquid que feia molta olor de màstic, i em va instar que m’ho begués assegut. Va informar-nos que aquella tomba és propietat d’una dona sola, que hi va cada tarda, accepta les almoines dels fidels, hi prega, escombra el terra i treu la pols de tots els paraments. Vam deixar cinc piastres per a una matrona tan respectable, i vam gratificar aquella vella servicial amb un altre xíling. Ella ens ho va agrair assabentant una colla de captaires que a la Ma’ala hi acabava d’entrar un pelegrí ric, i la seva pesadesa em va obligar a sortir escapat de les parets sagrades del recinte.
