Quaderns crema, 2003. 737 páginas.
Tit. Or. Te complete stories of Dorothy Parker. Trad. Jordi Larios y Xavier Pàmies.
Tal como eran
Para los lectores compulsivos como yo la palabra completa tiene una fascinación especial. Ver las obras completas de un escritor nos pone la piel de gallina. Ahí está todo lo que ha escrito. Cuando leí La solitud de las parellas ya tenía pensado tomar en préstamo Cor de drema, el otro libro de narraciones de Dorothy Parker. Pero en vez de eso me encontré este Narracions completes, que incluye las dos selecciones anteriores y veinticinco narraciones más.
La lista completa de los cuentos es:
La Solitud De Les Parelles
Un Permís Fantàstic
Arranjament En Blanc I Negre
Els Sexes
El Nivell De Vida
Mr. Durant
El Vals
Un Senyor Gran I Encantador
Cançó De La Camisa, 1941
Una Trucada
Ja Som Aquí
El Crepuscle Abans Dels Focs D’artifici
Estaves Molt Be
Mrs. Hofstadter De Josephine Street
Soldats De La República
Una Pena
L’últim Te
Cor De Crema
Una Rossa Corpulenta
Només Un De Petit
La Bona Samaritana
A Les Petites
Cara De Cavall
Glòria A La Llum Del Dia
Nova York-Detroit
Cor De Crema
Del Diari D’una Senyora De Nova York
El Cosí Larry
Curtis
Sentiment
Vesteix Els Que Van Despullats
Les Teves Visites Em Fan Viure
Lolita
El Llamp
Relats Inèdits
Quina Escena Més Bonica
Una Senyora
Un Diàleg A Les Tres De La Matinada
Oh! És Encantador!
Crònica De Viatge
Demà Tinc Un Dia Carregadíssim
Floreig Verbal
La Lligacama
El Bressol De La Civilització
Potser El De La Dreta
La Dona Del Vestit De Tul Verd
Un Consell A La Noia Dels Peyton
La Senyora Carrington I La Senyora Crane
Tornant Cap A Casa
L’enigma
Palinòdia
La Nostra Tertúlia Del Dimarts
Presència D’esperit
Anatomia D’un Sopar
Anatomia D’un Hotel D’estiueig
Anatomia D’una Casa De Pisos
Homes Amb Els Quals No M’he Casat
Benvinguts
La Nostra Colleta
Jovent Professional
Como el primer libro ya me lo había leído empecé por Cor de crem que, aunque tiene cuentos muy buenos, no es el que más me ha gustado. La descripción de la caída de una ama de casa normal en una especie de prostitución en Una rossa corpulenta y el relato cor de crema, con una historia de desengaño que vemos en segundo plano son de lo mejor del libro.
Imaginaba que la parte de los inéditos sería la más floja, pero no ha sido así. Quizá algunos relatos no sean demasiado originales, pero la calidad de estilo de Parker está presente, y algunos de los temas (pienso en La Lligacama, o en L’enigma) son tan buenos que es extraño que hayan permanecido inéditos.
El talento de la escritora radica en su capacidad para hacer un retrato de las clases altas de la época, poniéndolas en evidencia y con la mejor de las críticas, mostrándolas tal como son. Una vacuidad y superficialidad que con apenas cuatro cambios podrían aplicarse a los ricos de ahora. La estupidez, la angustia y la mala baba parecen ser universales. Lo relatos a partir de La Nostra Tertúlia Del Dimarts son un buen ejemplo; disecciones de unos personajes de ayer y de siempre.
Si quieren conocer a Dorothy Parker empiecen con La solitud de les parelles. Si les gusta, no esperen más y háganse con este volumen. Les encantará.
Escuchando: Lagrime d’amante al sepolcro dell’amata. Claudio Monteverdi.
Extracto:[-]
i Què figura que ha de fer una persona en un cas d’aquests? i Què hauria fet Napoleó? No haig de perdre la sang freda. Haig de ser pràctica. Haig de pensar. El que no s’ha de fer de cap manera és deixar-se dominar pel pànic. Digueu per favor a l’orquestra que no pari de tocar. Balleu, marionetes del destí boges pel jazz, i no us fixeu en mi. Estic bé. i Ferida? No senyor. Estic sencera. Estic perfectament.
L’única sortida que hi veig és continuar aquí asseguda, perquè la mitja no em baixi fins al turmell. Continuar aquí asseguda indefinidament. M’espera un futur ben falaguer. Arribarà l’estiu, i la tardor lluminosa i inclement, i la serena majestat de l’hivern. I aquí em tindreu, aguantant. L’amor i la fama em passaran pel costat, i no arribaré a conèixer la joia sagrada i incommensurable de tenir un cos menut i tebi entre els meus braços agraïts. No deixaré cap frase immarcescible perquè la posteritat se n’admiri; no atresoraré viatges ni riqueses ni saviesa, ni nous amics, ni aventures formidables, ni el dolç gaudi de la meva preciosa feminitat. Mal llamp!
Que contents que estaran els meus afortunats amfitrions, quan em trobaran, després d’haver-se’n anat tothom cap a casa seva, asseguda encara aquí! Vés a saber si arribaré a coneixe’ls prou per acotar el cap enrojolada i confessar-los el meu petit secret a cau d’orella. M’imagino que ens anirem agafant confiança. Segurament viuré molts anys; l’organisme no sofrirà gaire desgast, asseguda aquí, un any darrere l’altre, estirant-me la mitja amunt. Potser em trobaran alguna utilitat, al cap del temps. Em podrien penjar barrets, o fer servir la falda de cendrer. Vés a saber si el contracte de lloguer els expira l’u d’octubre. I ara, de cap manera, ni parlar-ne; vostès facin la seva i mudin-se, i deixin-me aquí amb els nous inquilins. Potser el propietari em passarà el drap per consideració cap a ells. Suposo que la roba se m’esgrogueirà, com la de la senyoreta Havisham, de Grans esperances, de Charles Dickens, un novel•lista anglès (1812-1870). A la senyoreta Havisham se li havia trencat el cor, i a mi se m’ha trencat la lligacama. Les noies desesperades. Les noies desesperades en una illa, Les noies desesperades a l’exposició internacional, Les noies desesperades i el trencaglaç, Les noies desesperades a la casa de tots els pobles. Però ja n’hi ha prou d’aquest color. Ja estic cansada de jugar a aquest joc.
I pensar que una vida jove i prometedora pot quedar frenada, interrompuda, destrossada per una lligacama! En èpoques més felices, m’hauria vist amb cor de fer servir la paraula «lligacama» en una frase. Canteu a la lligacama un càntic nou. Tant se val; tinc la vida arruïnada, de totes maneres. M’agradaria saber com s’adonaran que m’he mort. Serà molt subtil, la línia de separació entre jo asseguda aquí aguantant-me la mitja, i un cadàver normal i corrent. Un trist i repugnant cadàver humit i purulent. Això és de Nicholas Nickleby. Però < < què pretenc? ,;Fer una vetllada literària sobre Dickens? No tindré gaires coses millors a fer, ben mirat, a partir d'avui.
----
Va ser un any boig, un any en què les coses van anar com van voler en lloc de seguir el seu curs normal. Va ser un any en què per l'abril va caure un tou de neu que s'hi va quedar dies, i en què els diaris sensacionalistes van fotografiar noies amb pantalons curts prenent el sol a Central Park pel gener. Va ser un any en què, tot i viure enmig de la fabulosa prosperitat del país més ric del món, no podies fer cinc travessies a peu sense que t'empaitessin els pobres; en què una dona luxosament vestida cridant i fent tentines en un establiment públic no era cap escena inha-bitual; en què les vitrines de les farmàcies estaven atapeïdes de pastilles per calmar-te i de pastilles per fer-te tenir els nervis a flor de pell. Va ser un any en què moltes dones que no arribaven per poc a la categoria de santes—àrbitres de l'elegància, amfitriones modèliques, creadores de menús memorables—agafaven d'improvís una bossa de viatge i un joier i fugien a Mèxic amb nois equívocs relacionats amb el món de l'art; en què molts marits que durant anys havien arribat a casa al vespre no només a la mateixa hora sinó al mateix minut de la mateixa hora arribaven a casa un vespre més, deien quatre paraules i tot seguit agafaven el camí de la porta per no tornar-ne a travessar el llindar mai més.
