Cuchitril Literario

Edicions 62, 2007. 378 páginas.
tit. Or. The heart is a lonely hunter. Trad. Ramon Folch i Camarasa.

Conocía el libro pero no me animaba a leerlo, pero lo reseñó ericz: El corazón es un cazador solitario y le puso muy buena calificación. Estaba en bolsillo en catalán a buen precio y me hacía falta para una promoción de hace mucho tiempo.

Copio el resumen de ericz (espero que no me riña):

Examina durante un año a cinco o seis personajes, los más interesantes de la ciudad; un año importante para cada uno de ellos, durante el cual se relacionan haciendo eje en Singer, un sordomudo que sabe hablar pero prefiere callar y sonreír.

Hago bien en fiarme de sus recomendaciones, me gustó mucho el tono apacible de la novela, la ternura que desprende y ese trasfondo de tristeza y esperanza. Sensible que es uno.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (216/365)

Extracto:
Els programes de ràdio se succeïen, i tots eren dolents. No li interessaven gens. Tot fumant, s’entretingué collint unes quantes fulles i herbes i fent-ne un ram. Al cap d’una estona, un nou locutor començà a parlar. Digué alguna cosa de Beethoven. Mick havia llegit coses sobre aquell músic, a la biblioteca. Era alemany, com Mozart. En vida, parlava en una llengua estrangera i vivia a l’estranger, com a ella li hauria agradat de poder fer. El locutor va dir que tocarien la tercera simfonia de Beethoven. Mick només escoltava a mitges, perquè tenia ganes de caminar una mica més i no li interessava gaire saber què tocaven. Llavors començà la música. Mick aixecà el cap, sobtadament, i es posà una mà a la gola.
¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat. .
No podia escoltar prou bé per sentir-ho tot. La música bullia dintre seu. No sabia què fer. No sabia si aferrar-se a uns trossos determinats i meditar-hi per no oblidar-los, o si deixar-se anar i escoltar-ho tot sense pensar res ni intentar recordar. Valga’m Déu! Aquella música era el món sencer, i no podia escoltar-la prou. Després, a la fi, la melodia inicial es repetí, amb tots els instruments units en cada nota com formant un puny dur i ben clos, que la copejava al cor. I la primera part acabà.

Edicions 62, 2002. 316 páginas.

No lo compré, lo encontré en la calle, así que fue toda una sorpresa.

Poltern tiene una extraña fobia a las repeticiones, vive en el campo como puede. Glenda es una psiquiatra en crisis que decide tomarse un año sabático. Dos personajes así parecen condenados a encontrarse.

Me gustó la historia y el lenguaje, pero el final no me acabó de convencer. Los protagonistas enseguida se hacen simpáticos y los diálogos están llenos de ingenio.

Curiosidades de la vida dentro de poco compraré el último libro de la autora para hacer un regalo.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (198/365)

Extractos:
Eren ganduls i inconstants en el treball, però regulars en l’assistència. Cada dia, milers d’estudiants de música decideixen abandonar els estudis (més encara, la majoria de gent ni tan sols els comença). Ells, en canvi, insistien. Eren impuntuals de manera puntualment esglaonada. Sovint Poltern s’havia preguntat com s’ho feia l’últim que entrava per arribar després del penúltim però abans del final de la classe, i de vegades havia intentat sorprendre els alumnes amb un final brusc, deixant un exercici a mig fer, una paraula a mig dir per acabar abans que arribés l’últim —que, d’altra banda, no era mai el mateix—. Però mai arrodonia la proesa: l’últim sempre aconseguia arribar l’últim.
Més d’una vegada, Poltern hauria volgut cometre un crim espantós. Però s’havia contingut. Es va alegrar d’haver-ho fet. Al capdavall, aquell era el darrer dia de curs. Ja només li quedava la feina, no menys horrible, de corregir les composicions que li havien presentat uns quants dies abans, i perdria de vista per sempre més aquelles vint mirades momificades que es multiplicaven i es dividien constantment, perquè alguns tenien dues mirades, una d’esquerpa i una d’aplicada, o bé una de púdica i una de pocavergonya, i d’altres —la majoria— no en tenien cap, de mirada. Només tenien ulls.
Encara faltaven trenta minuts per acabar la classe quan Poltern va completar a la pissarra, per enèsima vegada, un dibuix del cicle de quintes i, assenyalant-lo, els va recordar la necessitat de memoritzar-lo per col·locar correctament les alteracions en una armadura.

—Mirava la televisió a totes hores, per posar-me al dia.
—Oh! —va dir Glenda en descobrir una Charlotte amb xocolata de guanaja que li havia passat desapercebuda anteriorment.
—Si podia mirar un programa que tingués la màxima audiència, el mirava. Quan anava a la llibreria demanava directament un best-seller, tant se me’n donava l’autor: em reconfortava saber que hi havia milers de persones llegint el mateix que jo. Només la música s’apartava d’aquest procés; era exigent i crític amb la meva feina i amb els meus gustos musicals. Al capdavall, era la meva especialitat. Però, en tots els altres camps, m’entusiasmava amb la gent ordinària, les vides vulgars, els pensaments clònics, les idees preconcebudes que jo mai havia rebut… Aspirava secretament a la màxima ordina-riesa. En fi, la rebel·lia de l’adolescència, ja saps. Volia ser normal.

Edicions 62, 1995. 62 páginas.

Minilibro (por tamaño y páginas) que tiene los siguienes cuentos:

Orleans, 3 quilòmetres
Viure al dia
Pluja
El bitllet de mil
Rom Negrita

Destacables los dos últimos, crónica de un engaño en un mundo donde la miseria campa, y retrato de un día cotidiano de las clases bajas, respectivamente.

Aunque me ha gustado, no ha sido tanto como la impresión que me causó La plaça del Diamant.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (180/365)

Extracto:
—Baixeu a la cava. Tothom a baix!
—No puc caminar.
—No tingueu por. No vénen pel poble… Des d’ahir a la nit que bombardegen Orleans… Aquests passaran de llarg.
La remor dels motors s’anava apropant i els avions ja semblaven orenetes. Els homes i les dones començaren a baixar a la cava, greus, silenciosos. Tenien els ulls fits com si la mort ja se’ls hagués instal·lat als ulls. La cava feia una fortor de vi insuportable i el terra era fangós; algú havia tret vi d’una bóta, quan la bóta encara era plena, i havia deixat l’aixeta oberta. Quan els dos homes que repartien vi havien baixat ja havien trobat la bóta mig buida i el terra inundat. Per als qui venien de la claror del carrer, la cava semblava una nit sense cel. L’última nit de totes. Una criatura es posà a plorar, Pel forat de l’escala entrava un raig de llum i, un cop els ulls s’avesaren a la fosca, aparegueren les bótes arrenglerades a banda i banda. Tot d’una el sostre de la cava trontollà com si anés a enfonsar-se i entrà una ventada rabiosa plena de pols i de soroll. La criatura que plorava cessà de. plorar com si haguessin tallat l’aire amb què respirava. Les dones xisclaren. Una veu d’home anava dient, tota tremolosa: «Calma, calma, calma…» Va tomar el silenci. Encara se sentiren dues o tres detonacions, lluny, menys violentes. Un home s’arriscà a sortir a fora. Al cap d’un moment tragué el cap per l’ull de l’escala.
—Ha caigut al mig del carrer, ha fet un sot tan gros que tots plegats hi cabríem i encara sobraria lloc.
Tothom sortí a fora. La claror va encegar-los i el dia i el sol semblaven més clars. Una dona, la que duia la criatura al coll, plorava.
—Tu, anem.
—Tinc una set que em moro: sembla que m’hagin omplert la boca de pólvora.

Edicions 62, 2007. 254 páginas.

Orígenes negros

Cuando escribo esto no hace mucho de la muerte de Baltasar Porcel, al que conocía más por sus artículos periodísticos que por su obra literaria. Leer este libro era a la vez un homenaje y una manera de solucionar esa falta.

Obsesionado por la saga familiar, un escritor reconstruye y rememora en París la oscura historia de su familia. Los Vadell han sido una familia importante en Andratx, pero su historia comienza con un crimen abominable y esa herencia maldita no se despegará de la familia.

Al contrario que en La ilustre casa de Ramires cualquier tiempo pasado no es mejor, sino bastante peor. Los Vadell son unas buenas piezas de las que uno no puede estar orgulloso, y el último descendiente hará bien en intentar zafarse de ese ambiente asfixiante.

Yo no soy lector de este libro. Su lenguaje poético y enrevesado se me ha hecho algo pesado y difícil de seguir. No es un libro malo, o no me lo parece, pero no es mi estilo. Al relatar -aunque de manera fragmentaria- la historia de la familia nos encontramos breves historias, anécdotas y sucedidos que no carecen de interés (siendo como son frecuentemente truculentos). A mis ojos miopes estos cuentos me mantenían en la lectura.

Sobre la posibilidad de que sea en parte autobiográfico podemos leer este artículo: L’ELEMENT AUTOBIOGRÀFIC EN LA NARRATIVA DE BALTASAR PORCEL. Repito; a mí no me ha gustado pero creo que puede gustar.

Extracto:[-]

Per ventura perquè tampoc no pensava en la meva pròpia mort… I ara se n’ha anat: m’ho ha tornat a robar tot, m’ha tornat a expulsar del món que m’havia fet… Marxaré no sé a on, a treballar, a fer qualsevol cosa que em pugui tornar a empènyer. Si quedo aquí, em moriré… I s’aixecà i partí. Jo crec que no vaig dir-li ni una paraula en tot el temps. Ni ell devia esperar que li’n digués… Un parell d’anys més tard, quan hagué casat la seva filla, vaig sentir dir que ja no era per aquí. Cap notícia més no n’he tingut, de Daniel de Vadell».

Ediciones 62, 1991. 114 páginas.

Surrealismo sutil

Sigo comprando todo lo que encuentro a buen precio de Calders (hay bastante, por suerte)(Actualización: Hace poco compré sus cuentos completos en edición de bolsillo; todo un lujazo que estoy leyendo ahora mismo). Este es un libro pequeño con una selección de sus cuentos que la mayoría ya estaban en otras recopilaciones que he ido comprando. Lo mejor, la sección de microcuentos del final de la que les dejo estos extractos:

NOTA BIOGRÀFICA

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Bonus track: No se pierdan la entrevista publicada en Paper de vidre: Entrevista a Pere Calders, de 1985. No tiene desperdicio y rescato este fragmento a propósito de este libro:

JV. ¿Saps que a la universitat de Nova York es fa servir el teu conte Invasió subtil com a mostra –agafa’t fort—de literatura antiracista no pamfletària?

PC. Sí que ho sabia.