Reseñas nada sesudas de los libros que caen en mis manos

Cuchitril Literario

diciembre 15, 2010

Baltasar Porcel. Cavalls cap a la fosca.

Filed under: Novela — Palimp @ 5:21 pm
0 votos ¿Has leído este libro? Vota para darnos tu opinión

Edicions 62, 2007. 254 páginas.

Baltasar Porcel, Cavalls cap a la fosca
Orígenes negros

Cuando escribo esto no hace mucho de la muerte de Baltasar Porcel, al que conocía más por sus artículos periodísticos que por su obra literaria. Leer este libro era a la vez un homenaje y una manera de solucionar esa falta.

Obsesionado por la saga familiar, un escritor reconstruye y rememora en París la oscura historia de su familia. Los Vadell han sido una familia importante en Andratx, pero su historia comienza con un crimen abominable y esa herencia maldita no se despegará de la familia.

Al contrario que en La ilustre casa de Ramires cualquier tiempo pasado no es mejor, sino bastante peor. Los Vadell son unas buenas piezas de las que uno no puede estar orgulloso, y el último descendiente hará bien en intentar zafarse de ese ambiente asfixiante.

Yo no soy lector de este libro. Su lenguaje poético y enrevesado se me ha hecho algo pesado y difícil de seguir. No es un libro malo, o no me lo parece, pero no es mi estilo. Al relatar -aunque de manera fragmentaria- la historia de la familia nos encontramos breves historias, anécdotas y sucedidos que no carecen de interés (siendo como son frecuentemente truculentos). A mis ojos miopes estos cuentos me mantenían en la lectura.

Sobre la posibilidad de que sea en parte autobiográfico podemos leer este artículo: L’ELEMENT AUTOBIOGRÀFIC EN LA NARRATIVA DE BALTASAR PORCEL. Repito; a mí no me ha gustado pero creo que puede gustar.


Extracto:[-]

Per ventura perquè tampoc no pensava en la meva pròpia mort… I ara se n’ha anat: m’ho ha tornat a robar tot, m’ha tornat a expulsar del món que m’havia fet… Marxaré no sé a on, a treballar, a fer qualsevol cosa que em pugui tornar a empènyer. Si quedo aquí, em moriré… I s’aixecà i partí. Jo crec que no vaig dir-li ni una paraula en tot el temps. Ni ell devia esperar que li’n digués… Un parell d’anys més tard, quan hagué casat la seva filla, vaig sentir dir que ja no era per aquí. Cap notícia més no n’he tingut, de Daniel de Vadell».

El vicari va callar, i afegí després, pensatiu: «Digueren que en partir es va dur la banderola, la dels Vadell, que no sé si saps que en va fer posar una a casa seva, en comprar l’hort… Els tres cavalls sobre la negror del drap… És una niciesa, ja ho sé, però vaig pensar que era com si els cavalls haguessin sortit de l’oriflama i haguessin galopat cap a la fosca i haguessin esclafat a tothom que se’ls hagués posat per davant… Sí, no els veia morts a la clastra, jo, els cavalls. No els hi veig. Que deuen galopar, sempre. En la nit, sense genet. I deixen darrere la destrucció…».

Uns morts als quals l’àvia oferia les seves minúscules, múltiples llums cada Nit de Tots Sants; uns morts que després s’havien agrupat àvids, a sobre de mossèn Dionís… Si no hi hagués els papers, el seu record ni existiria. Els papers i jo: la fragilitat… I a darrere aquell pou d’esbojarrament: iqui era Mariona de Vadell? Allí s’alçava, visionària, proveïda d’un esburbat i fragmentari coneixement del final del Cisma, amb una irracional fe en l’ocult papat de Carrier… Com podia una persona morir per tot allò, enfonsat en els segles pretèrits? Vaig prendre una copa, a l’hotel, brillant de neons, ple d’accents de tot el món, de netedat, i dintre meu una dona morta feia dos-cents anys es debatia, brogent de desviada espiritualitat…

junio 11, 2010

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes.

Filed under: Cuentos — Palimp @ 8:54 am
0 votos ¿Has leído este libro? Vota para darnos tu opinión

Ediciones 62, 1991. 114 páginas.

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes
Surrealismo sutil

Sigo comprando todo lo que encuentro a buen precio de Calders (hay bastante, por suerte)(Actualización: Hace poco compré sus cuentos completos en edición de bolsillo; todo un lujazo que estoy leyendo ahora mismo). Este es un libro pequeño con una selección de sus cuentos que la mayoría ya estaban en otras recopilaciones que he ido comprando. Lo mejor, la sección de microcuentos del final de la que les dejo estos extractos:

NOTA BIOGRÀFICA

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

OBCECACIÓ

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

L’EXPRÉS

Ningú no volia dír-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

COPYRIGHT

Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

HISTÒRIA CASTRENSE

Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

CONFESSIÓ

La meva estimada em va dir que un pit sí, però que 1 altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista vaig perdre l’únic que quedava disponible.

DISCRECIÓ

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Bonus track: No se pierdan la entrevista publicada en Paper de vidre: Entrevista a Pere Calders, de 1985. No tiene desperdicio y rescato este fragmento a propósito de este libro:

JV. ¿Saps que a la universitat de Nova York es fa servir el teu conte Invasió subtil com a mostra –agafa’t fort—de literatura antiracista no pamfletària?

PC. Sí que ho sabia.

febrero 16, 2010

Vasco Pratolini. Metello.

Filed under: Novela — Palimp @ 7:02 am
0 votos ¿Has leído este libro? Vota para darnos tu opinión

Edicions 62, 1978. 302 páginas.
Tit. Or. Metello. Trad. Maria Aurèlia Capmany.

Vasco Pratolini, Metello
Obreros en lucha

Me impactó la ternura de Crónica familiar (le debo una relectura) y desde entonces leo lo que encuentro de Pratolini (que no es mucho). Me salió al paso este Metello con el que cumplo la lectura de sus tres obras más importantes.

Metello Salani se queda huérfano y le cuidan unos campesinos. Pero por unos líos con la justicia la familia que le acoge decide emigrar y el, al no tener permiso, se queda en la granja. Decide volver a Florencia y ganarse la vida como pueda. Un anarquista amigo de su padre le acoge, le impulsa a buscar un oficio -será paleta- y empezará una vida dura marcada por la lucha para conseguir unas condiciones de trabajo más justas.

En este tipo de libros las cualidades literarias -que están- pasan a un segundo plano. Lo importante es, además de la toma de postura ideológica, el retrato de una lucha sindical en los comienzos del despertar de la conciencia de clase. Siendo mi padre, como los protagonistas, albañil y sindicalista el tema me tocaba muy de cerca -aunque las condiciones no son, ni de lejos, las mismas.

Si hay un libro que tenga una portada clara es éste, no puede ser otra que el cuadro El cuarto estado de Giuseppe Pellizza da Volpedo:

cuartoestado
E incluso así se da a entender en el libro (negritas mías):

Així havien saludat Tacte de clemència que els tornava a fer fruir dels drets civils. Hauria bastat un «Visca!» oun «Mori!» per poder-los empresonar de nou. Però s’havien tornat astuts, eren florentins, toscans, que havien après la lliçó. Gent com ells, encara que més perillosa i decidida que ells, a la Romanya, on la sang és calenta i els entusiasmes estan sempre encesos, n’hi havia que es deixaven endur a moure brega i a la rebel·lió; i amb els seus semblants de la Baixa Itàlia, ignorants, i sens dubte més afamats que ells, els bastava poc per a fer transgredir el Codi a la primera sortida. Però aquests de Rifredi, de San Niccolò de Ponte a Ema, i aquells pagesos de Galluzo, de l’Impruneta de Cotea, que no tenint més terra i no volent treballarJa s’havien posat a treballar a la mola i amb la calç, eren, si és possible, més astuts, més «evolucionats i conscients», com deien els obrers de Milà i de Torí. Quan preparaven una vaga, i l’engegaven, la policia s’havia de limitar a voltar la fàbrica i les obres. Mentre no torbaven l’ordre públic i no atemptaven a la seguretat de l’Estat, no podien fer altra cosa. De fet, ells ja eren un Estat; no sols ho proclamaven ells, sinó que el Govern ho havia declarat podríem dir: Giolitti, que era ministre de Policia, expressament i voluntàriament, lligava les mans no a ells, sinó al prefecte i al governador. Un pintor famós els havia pintats, amb el gec a üespatlla, el barret a la nuca, les dones als costats, que caminaven endavant com un eixam d’abelles, en falca com la proa d’una nau, i sa Majestat s’havia congratulat amb l’artista.

Un gran acierto es que no es un libro épico. No hay héroes ni gandes gestas, porque la lucha obrera es una lucha colectiva, lenta y sin golpes de efecto. La solidaridad existe, pero tiene su límite:

Tot el que es podia esprémer havia estat espremut. Els obrers de les fàbriques i les cigarreres i els ceramistes ja no els podien ajudar. La solidaritat de classe és l’onzè manament però després de l’entusiasme ve l’habitud. És com quan tenim un parent moribund, i la seva malaltia no es resol, sinó que s’allarga en una lenta agonia. La seva presència, a la qual cada vegada és més difícil de prestar ajuda, acaba essent, fins i tot moralment, pesada. La seva sobrevivència pot ja només confiar en les seves pròpies energies, en la seva sang. De ciutat o del camp havien convingut d’esperar fins al pròxim dijous, després es declaraven «decidits a tot». Però ja, així com la seva desesperació, la seva ira, s’acoloria de resignació. S’alimentaven ja només de «galeta», que normalment serveix per al berenar de les criatures, i ajuda a beure i estimula la gana: pa esmicolat, i pastat amb aigua, vinagre i sal, i una mica d’alfàbrega. Era un miracle poder-ne omplir la sopera una vegada al dia, per sopar.

El protagonista no es un proletario convencido que llama a grito a al rebelión. Está concienciado porque su padre fue anarquista y si está al frente no es por decisión propia, sino por no eludir responsabilidades. Como ser humano, tiene sus defectos. Pero el mundo estaba cambiando, ahora lo sabemos y entonces lo adivinaban:

—Aquesta, mestre, és una altra generació —va dir—. Permeti’m que li digui dues paraules. Quan jo era jove, els amos com vostè enviaven els capatassos a llogar-nos. Nosaltres ens posàvem en fila davant els porxos de Piaz-za delia Segnoria, on hi havia la reunió, i ens esperàvem. Com les putes, igual. Portàvem encara el davantal lligat a la cintura, se’n recorda? Era el nostre uniforme de treball… I sempre hi havia qui s’oferia per menys, i ens robàvem la feina l’un a l’altre. —Va semblar que es commovia a si mateix i s’hi rebel·lava, de sobte va concloure—: Aquesta és una altra generació. Ho he entès jo que no sé ni llegir ni escriure, com és possible que no ho hagi entès vostè que ha estudiat?

Por suerte el mundo ha cambiado mucho desde entonces. Un breve apunte sobre los anarquistas:

—Amb tu no es pot discutir. Vosaltres, els anarquistes, sou poetes.

Eren poetes, no gent com nosaltres, que potser tenim el cervell petit però el sabem fer servir. Al treball, si els tenies com amics, s’haurien fet a trossos per ensenyar-te a col·locar els maons, i, com Betto, la camisa t’haurien donat en un cas de necessitat. Agafats d’un a un, eren d’un altre món, «poetes», es repetia Metello. Espantaven una mosca quan hauria estat més fàcil esclafar-la, i al mateix temps no s’hi haurien pensat dues vegades, si es presentava l’ocasió, de posar una bomba i fer una carnisseria: predicaven el robatori i eren les persones més honrades que mai no havia trobat. I en trobava cada vegada més poques.

En estos tiempos en los que hemos puesto en un altar al dinero y en el que la crisis pone al descubierto las debilidades del sistema capitalista, no deberíamos olvidar que gran parte de los derechos que tienen hoy los trabajadores se consiguieron con mucho esfuerzo, y no se deberían perder con facilidad.

enero 18, 2010

Paul Auster, Trilogia de Nova York.

Filed under: Novela — Palimp @ 9:07 am
3 votos ¿Has leído este libro? Vota para darnos tu opinión

Edicions 62 (labutxaca), 2007. 348 páginas.
Tit. Or. The New York Trilogy. Trad. Joan Sellent.

Paul Auster, Trilogia de Nova York
Vigilancia subterránea

Pensé que nada mejor que leer este libro camino de Nueva York, pero como el viaje se torció me sirvió de pobre sustituto. Pobre, porque releyendo a Auster veo que ya no me emociona como antes. Me sigue gustando, pero menos.

Tres historias con entrada propia en la wikipedia (aunque escasa): La trilogía de Nueva York. Las tres comparten el mismo ambiente misterioso y opresivo, hablan acerca del observar y ser observados. Los protagonistas bajan en algún momento a los infiernos -y a veces se quedan allí.

Me han recordado mucho a la artista Sophie Calle (otros enlaces: El largo adiós de Sophie Calle, Sophie Calle) que en una de sus obras se hizo seguir por un detective privado y luego comparó sus informes con el diario que llevó esos días. En Leviatán Auster se inspira en esta artista para el personaje Maria Turner.

Con menos entusiasmo que cuando era más joven, pero lo sigo recomendando.


Extracto:[-]

El tren anava ple, i tant va ser començar els passatgers a omplir l’andana i caminar en direcció a ell com formar-se una turba. Quinn s’anava donant copets nerviosos amb el bloc vermell a la cuixa esquerra, es posava de puntetes i escrutava la multitud. La gent aviat es va anar aglomerant al voltant seu. Hi havia homes i dones, nens i gent gran, adolescents i criatures, gent rica i gent pobra, homes negres i dones blanques, homes blancs i dones negres, orientals i àrabs, homes vestits de marró, de gris, de blau i de verd, dones vestides de vermell, de blanc, de groc i de rosa, nens amb vambes, nens amb sabates, nens amb botes de cowboy, gent grassa i gent prima, gent alta i gent baixa, cada persona diferent de totes les altres, cada persona irreductiblement singular. Quinn observava a tothom, ancorat en el seu lloc, com si tot l’ésser se li. hagués exiliat en els ulls. Cada cop que s’acostava un home gran, ell es preparava per si era Stülman. Anaven i venien tan de pressa que no li vagava de desanimar-se, però en cada cara de persona gran li semblava descobrir-hi un pronòstic de com seria l’autèntic Stülman, i anava desplaçant ràpidament les esperances d’una cara a l’altra com si l’acumulació d’homes grans anunciés la imminent arribada de Stülman en persona. Per un breu instant, Quinn va pensar: «Ara veus què és, realment, fer de detectiu». Però, tret d’això, no pensava res. Vigüava. Allà plantat, entre la gentada que es movia, ell anava vigüant.

Quan van ser fora més o menys la meitat dels passatgers, Quinn va veure Stülman per primera vegada. La semblança amb la fotografia era inequívoca. No, no s’havia quedat calb, com Quinn s’imaginava. Tenia el cap blanc i el duia despentinat, amb flocs de cabells que se li enlairaven aquí i allà. Era un home alt i prim, sens dubte de més de seixanta anys i una mica carregat d’espatlles. En contradicció amb l’època de l’any, duia un abric marró, llarg i tronat, i caminava arrossegant una mica els peus. La fesomia semblava plàcida, amb una expressió entre pensativa i estupefacta. No es mirava el que hi havia al seu voltant ni semblava que l’interessés. Duia una sola maleta, una maleta de pell en altre temps esplèndida però ara molt atrotinada, Uigada amb una corretja. Un parell de vegades, mentre avançava per l’andana, va deixar la maleta a terra per reposar un moment. Semblava que es mogués sense esforç, una mica arrossegat per la gent, sense saber si anar al mateix pas que els altres o deixar que l’avancessin.

Quinn va recular unes quantes passes i es va situar de manera que pogués desplaçar-se ràpidament a dreta o a esquerra, segons el que passés. Al mateix temps, li convenia mantenir-se prou lluny de Stülman perquè no notés que el seguien.

Quan va arribar al llindar de l’estació, Stülman va tornar a deixar la maleta a terra i es va aturar. En aquell moment Quinn es va permetre de donar un cop d’ull a la dreta de Stülman, per inspeccionar la resta de la gent i confirmar per partida doble que no s’equivocava. El que va passar llavors no té explicació possible. Darrere mateix de Stülman, visible a penes uns centímetres per sobre la seva espatlla dreta, un altre home es va aturar, es va treure un encenedor de la butxaca i va encendre un cigarret. La seva fesomia era clavada a la de Stülman. Per un moment, Quinn va pensar que era una il·lusió, una espècie d’aura que exhalaven els corrents electromagnètics del cos de Stülman.

octubre 6, 2009

Jordi Teixidor, Alexandre Ballester, Rodolf Sirera. Teatre.

Filed under: Teatro — Palimp @ 7:24 am
3 votos ¿Has leído este libro? Vota para darnos tu opinión

Edicions 62, 1984. 254 páginas.

Varios, Teatre
Contra el sistema

La portada de este libro me tiraba para atrás, aunque el contenido ha resultado estar muy bien. No se debe juzgar un libro por la cubierta, pero si haces una buena edición en tapa dura incluye al menos un comentario sobre el contenido, porque esta portada impersonal no anima al lector.

Las tres obras incluidas comparten características comunes. Son farsas y son críticas con el sistema más o menos capitalista que representan. En estos tiempos de crisis resultan casi proféticas. Las obras incluidas son las siguientes:

Jordi Teixidor. El retaule del flautista.

Tomando como base la historia del flautista de Hamelin nos presenta una ciudad con el mismo problema de invasión de ratas pero para solucionarlo primero tiene que existir un acuerdo entre las fuerzas vivas. Demasiados intereses están implicados.

El retrato de como funciona la sociedad es exacto. Cuando explica que el pueblo tendrá que pagar con sus impuestos la desratización empezando por los almacenes de los ricos -dónde están guardados los alimentos y que es necesario proteger- me parecía estar leyendo a Nostradamus.

Alexandre Ballester. Dins un gruix de vellut.

El megarca de un extraño país, donde cuando llueve se encogen las fronteras, ve aproximarse la muerte. Todos están al acecho; la corte que lo rodea e incluso el pueblo. Aunque antiguamente luchó contra el poder, ahora se ha convertido en un dictador.

De tintes más surrealistas y en ocasiones más gestuales -y en esto es una pena no poder verla representada- su principal virtud reside en la última parte. Los comediantes que intentan hacer pensar con sus actuaciones no consiguen ninguna respuesta de su público, y el autor parece decirnos ¿haréis vosotros lo mismo?

Rodolf Sirera. La pau (Retorna a Atenes).

Basada en la obra del mismo título de Aristófanes (su origen está en una traducción de esa obra) nos presenta las dificultades que tendrá Trigeu para liberar a la Paz, encarcelada en el Olimpo.

Aquí también los intereses creados son los enemigos de la vuelta de la paz. Demasiados negocios en juego que es necesario mantener, aún a costa de la guerra.

Temas serios a ritmo de farsa. Críticas que no han envejecido, que escuchamos sin hacer nada al respecto. Textos como estos deberían leerse una vez al año, por lo menos.


Extracto:[-]

El retaule del flautista

Schmid: Amic meu, Sa Senyoria el Baró també menja, i ha de mantenir un exèrcit en peu de guerra, i a més a més, una pila de gent que fa el borinot al seu voltant. Batts: De tota manera…
Schmid: El conec, i sé que no voldrà ni sentir-ne parlar. Webs: Retribucions de Burgmestre, Regidors, Agutzils i Es-
cribans, etc…
Schmid: Passem. Què mès?
Webs: Quota al Patró de la vila de Pimburg, Sant Rogacià… Kost: El Reverend Grundig sí que es podria esperar. Rush: Total acabar la catedral no ve d’un any. Batts: Sobretot una catedral tan desproporcionada amb la
importància de la vila. Schmid: El Reverend Grundig ens contestarà que, ara per ara,
la millor ajuda que podem rebre ens vindrà de les relíquies
de Sant Rogacià, que ens convé estar-hi bé. Webs… Webs: Pressupost per a les obres del sector nord de les muralles
de la vila.
Kost: Ja ho tenim! D’aquí podem treure els diners. Al cap i ala
fi, les muralles ens han de protegir de l’enemic, i l’enemic ja
el tenim dintre! Ferrer: M’hi oposo! Les seves muralles són tan sagrades com
les relíquies de Sant Rogacià! El país està en guerra, us ho
recordo.
Rush: La guerra és a l’estranger, amic meu.
Ferrer: El Baró es va comprometre a defensar la vila sempre i quan la vila pugui ser una plaça forta. Una plaça forta amb les muralles a mitges no és una plaça forta. La guerra és a l’estranger, però, on serà l’any vinent, si Déu vol ? Estic disposat a cedir la milícia per a col·laborar en la campanya contra les rates, però les muralles, no me les toqueu!
Schmid: Bé, ens conformarem amb la milícia. Què més Webs?
Webs: S’ha acabat.
Schmid: Cal trobar una solució. Algú té una idea?
Webs: Podríem incrementar l’arbitri del mercat.
Kost: Amic meu, oblideu que probablement enguany no hi haurà mercat.
Schmid: No ens queda cap més solució que demanar un emprèstit.
Webs: I com el tornarem? I els interessos? No trobarem diners si no és amb el 30 per cent.
FERRER: Això és usura!
Batts: Els diners són cars, sí.
Schmid: Si vós, ferrer, ens podeu fer un préstec de 10.000 escuts sense interès…
Ferrer: Si em deixessin a mi…
Schmid: Un cop eliminades les rates, els vilatans acceptaran de bon grat un augment de l’arbitri.
Webs: Em sembla molt bé. Es podrà tornar el préstec en dos anys, i després tothom s’haurà acostumat a pagar un arbitri més alt i no caldrà rebaixar-lo. Podrem crear un fons en previsió de futures calamitats públiques.
Ferrer: Si no hi ha cap més solució, demanem l’emprèstit, però amb la condició expressa que no sigui a un jueu.
Schmid: Jueu o cristià, ferrer, exigirà un 30 per cent. De tota manera, ho pagarà la vila.
Webs: Pitjor seria haver de pagar cadascú la desratizació del seu propi magatzem.
Kost: La lluita contra les rates ha esdevingut un problema d’interès públic. En nom d’aquest Consell, jo us prego, burgmestre Schmid, que comenceu immediatament la campanya, l’èxit de la qual queda des d’ara en les vostres mans.
Batts: I pleguem! Ai, Senyor, els meus formatges!
Rush: La meva farina!
(Tots surten corrents. S’apaguen els llums.)

Dins un gruix de vellut

Climent : Tinc ordres precises. Cal vigilar les fronteres. Vosaltres teniu cares lliberals. No m’agrada, tot plegat. Vaja!
Arlotí: Cares lliberals nosaltres? No em faceu riure, senyor militar. Ja us he dit que estic fet a tots els colors. Nosaltres ja érem nosaltres abans de les polítiques. Primer tinguérem estómac, després cervell. Donau-me un bon plat de ciurons, me’l cruspiré sense pensar si són ciurons capitalistes o ciurons comunistes. La panxa, senyor meu, coneix raons
que la raó no coneix pas. Balanço: Plagiari. Materialista. Pragmàtic. Arlotí: O no ho som tots? Balanço: Escoltau-me bé, noble sentinella. Diré la darrera:
Primum vivere, deinde philosophare. Climent: M’agrada això que heu dit. Sona a missa. Podeu
passar.

La pau (Retorna a Atenes)

SiLÓ: Tens raó, Tifó. Qui comprarà escuts o fletxes en temps de pau? Les nostres fàbriques veuen apujar la producció cada dia que passa, i la fi de la guerra ens deixarà empanta-nats amb muntanyes d’armes dins els nostres magatzems, que no les podríem vendre… Seria el crac econòmic més espantós…
Quito: Jo vaig estar parlant ahir amb un fabricant de cuirasses espartà, i em digué que per allà les coses van igual; que, naturalment, hi ha gent cansada de la guerra, igual com ací, però que interessava mantenir-la per bé de l’economia nacional. Li vaig contar aleshores que nosaltres, quan veiem que decauen les forces, i que es parla d’un possible tracte de pau, organitzem agressions, disfressant-nos d’enemics. Ell confessà que allí també fan el mateix, i, gràcies a això, les guerres s’allarguen per espai de vint anys, i esperem que en duren encara molt més. Fins i tot em va parlar de la possibilitat d’establir un comitè conjunt de planificació de la producció, en el qual entrarem representants dels dos fronts, i la creació d’una comissió de control de la denominació d’origen.
Siló: Denominació d’origen? Què collons és això?
Quito: Es tracta de tipificar la producció d’acord amb uns models estàndard, i marcar-la tota amb un senyal característic: una nimfa eixint del bany, amb una cinta entre les mans, on es llegiria Made in Grècia.
Tifó: Em pareix una idea encertada. I fins hi hauria la possibilitat d’exportar…
SiLÓ: Sens dubte. I podríem entrar dins el mercat competitiu europeu establint els tractes que fera falta…

Página siguiente »