Empar Moliner. L’ensenyador de pisos que odiava els mims.
Edicions Destino, 1999. 229 páginas.
Mimo bueno, mimo muerto
Fan confeso como soy de Empar Moliner emprendía la relectura de su primera obra con cautela. Con este libro con el que me enamoré -literariamente hablando- de esta autora ¿me seguiría gustando? ¿O habría magnificado su recuerdo? Veamos los cuentos que aparecen en este libro y un breve resumen de cada uno de ellos:
L’ensenyador de pisos que odiava els mims
Un mimófobo que trabaja como enseñador de pisos tiene un diabólico plan para exterminarlos a todos.
Los de Quito
Tres chicas que trabajan en el ayuntamiento van a un festival de teatro a ver que es lo que pescan.
Abulàfia
Los Pujol, una pareja joven y enamorada, se encuentran con los muebles de una vecina a la que han desalojado y roban un ordenador.
Final de curs
La Concep es la profesora encargada de la función de final de curso de la escuela. Y no es casualidad que el mejor papel lo tenga el hijo del padre más atractivo.
Alarma
El intercambio de parejas puede ser muy excitante, pero también se corren ciertos riesgos, claro.
Vols un canvi d’estil?
Después de un cambio de estilo en la peluquería, la Concep se arriesgará a dejar subir a su coche a un limpia cristales porque no tiene dinero suelto para darle.
Tasses de cafè (mida got)
A la Tona los alumnos no le tienen ningún respeto. Ni siquiera utilizando los trucos de la Mont, una compañera suya.
El poeta que anava als grans magatzems
Ir de compras con un poeta a los grandes almacenes puede ser peor que lo que imaginas… si el poeta es tacaño a más no poder.
Senyoreta trànsit
No hay nada más aburrido que el control de tránsito… hasta que las voces de los dos locutores se enzarzan en una inesperada comunicación sensual.
Els camins sense asfaltar
El Arnau es un niño bien que trabaja de repartidor de pizzas para sacarse unos dineros… hasta que lo mandan a una barriada un poco peligrosa.
Sobretot que no es mogués
A Melero de la Serna le han estafado. Empezó como poeta, siguió como novelista y alcanzó por fin el éxito como escritor para niños. Pero cuando una admiradora le dice que compró 32 libros para su clase, mientras que el editor le dijo que sólo se habían vendido quince, decidé cometer la peor venganza posible: pasarse a la literatura castellana.
Fondue amb sis salses
Una velada entre parejas con fondue y videos caseros puede hacerse absolutamente insoportable.
Temporada alta
Alrededor de un lago, parejas y más parejas se entretienen tirando piedras al agua. Ploc, ploc, ploc…
Lo que me gustó en su momento de estos cuentos me sigue gustando. Empar retrata sin concesiones la tontería, especialmente la del buenrollismo y la prima de ésta; la gente un poco bien pero que va de progre. Todos los relatos tienen de fondo el tema de los mimos, odiados por el personaje del primer relato -y por un servidor-. También vienen encabezados por la descripción de un piso, que viene a ser el retrato de los personajes que protagonizan el relato. El añadido de la cantidad de mimos que hay en las inmediaciones de los pisos es un detalle genial.
No sólo resisten una relectura; la fuerza que llamó mi atención antaño la sigo viendo con unos cuantos años de más. Y como todos los buenos libros, descubres cosas nuevas en la relectura. Un libro muy recomendable -de momento sólo en catalán- de una de mis autoras preferidas. Si pueden, no se lo pierdan.
Empar Moliner en el Cuchitril:
L’ensenyador de pisos que odiava els mims.
Feli, esthéticienne.
T’estimo si he begut.
Busco senyor per amistat i el que sorgeixi.
¿Desitja guardar els canvis?
Escuchando: Yo no me llamo Javier. Los toreros muertos.
Extracto:
PL. ST. JAUME a prop. Loft diàfan, portes emb. cui. equip, tot ref. Ideal parelles, únic en zona. Només 15.M”. Zona amb mims.
Quan ha d’ensenyar al Casc Antic s’ha de medicar. Sinó, no pot.
Odia el bon temps en aquella zona. L’odia, l’odia, l’odia perquè els éssers que més malalt el posen d’aquest món comencen a sortir dels seus quarters d’hivern. Ja han tornat dels carnavals de Venècia, dels tallers de xanques, de les escoles de circ de París i dels cursets de malabars a la Garrotxa. Són els mims (mim; paraula mel•líflua, enganxosa, menyspreable fins a l’enfit) que per la seva banda’ adoren el Casc Antic. I l’ensenyador de pisos té mimofòbia des del primer dia que en va veure un, quan era un nen sense malícia. Mims envaint els carrers de vianants, fent que caminen sense moure’s de lloc al costat dels caixers automàtics. Fent el mim (augh… pronunciar aquestes tres lletres el faria panteixar de dolor) a sobre de catifes de plàstic, i pretenent recaptar les monedes dels passa-volants. Per què no van a les urbanitzacions, els mims? Perquè només que traguessin la seva carona detestable i maquillada amb barra blanca el vigilant de seguretat els llançaria els dòbermans (ho veu, ho veu: Otto busca!).
En realitat, l’ensenyador de pisos no distingeix entre mims o arlequins (vocable insultant de tan alegroi, suggereix substantius afrosos com xerinola) i pierrots (mot execrable, ofensiu, ple d’erres, com una paraulo-ta, rrr…!). Però és que per ventura es distingeixen entre ells mateixos? Tenen categories i consciència de classe, els mims i els arlequins? Fins i tot els pierrots?
Per a l’ensenyador de pisos n’hi ha prou amb la manera que tenen de moure’s, de fer veure que agafen maletes pesants, o que els batega el cor. De fer veure amb les seves mans enguantades que palpen una paret (i Déu meu! Per què es posa tan frenètic, quan fan allò?). L’ensenyador de pisos gairebé sempre els espera com si mirés aparadors i quan estan distrets comptant els calés del seu barretet de mim els apallissa metòdicament. Li fa gràcia sentir-los cridar i suplicar-li que no els desfiguri la cara, que és la seva eina de treball. Des de quan parlen els mims?
Però no sempre els pot atonyinar com es mereixen. De vegades no pot. És que no pot. Es troba molt malament. I no pot.
Quan tenia set anys van haver de rapar-lo al zero perquè tenia polls. La seva mare se n’havia anat al cel i a ell li apareixien polls. La pujada al cel d’una mare, l’aparició d’uns polls en un cap; les desgràcies mai no vénen soles. El vidu estava desfet. Massa desfet per remenar la closqueta del nen per matar-li res.
Per Carnestoltes estava ben pelat encara, i una veïna va fer-li un vestit de pierrot. Ho va fer expressament, per a poder-li posar una boina negra al cap i dissimular la grisor.
El vestit era de roba blanca. Barata. D’aquella textura brillant de la roba de disfressar-se. Duia uns botons negres grandiosos i un coll de volants també blancs. L’única nota de color era un clavell de plàstic (cosit) al trau. La boina (aprofitada) li anava a mida perquè l’ensenyador de pisos, de nen, ja tenia el cap gros.
Li van pintar la cara blanca, amb aquells llavis petits i una llàgrima de purpurina (però blava i no púrpura) sota l’ull esquerre.
Mai no va poder oblidar la humiliació. Mai.
Com a preludi de la surra que els espera els clava una puntada de peu quan estan distrets donant-li la volta a la cinta del magnetòfon. És clar que si hi ha gentussa mirant-los (i de vegades aplaudeixen realment feliços de veure’ls fer les seves pertorbadores exhibicions) s’ha de conformar amb insultar-los en veu baixa.
El posen particularment histèric els que duen mitges de color carn i sabatilles negres de pantomima (Déu, com els abomina…). Però també els infeliços amb samarretes de ratlles blaves i blanques. Sobretot els que s’han pintat la llàgrima a la cara. La llàgrima de purpurina.
