Jordi Teixidor, Alexandre Ballester, Rodolf Sirera. Teatre.
Edicions 62, 1984. 254 páginas.
Contra el sistema
La portada de este libro me tiraba para atrás, aunque el contenido ha resultado estar muy bien. No se debe juzgar un libro por la cubierta, pero si haces una buena edición en tapa dura incluye al menos un comentario sobre el contenido, porque esta portada impersonal no anima al lector.
Las tres obras incluidas comparten características comunes. Son farsas y son críticas con el sistema más o menos capitalista que representan. En estos tiempos de crisis resultan casi proféticas. Las obras incluidas son las siguientes:
Jordi Teixidor. El retaule del flautista.
Tomando como base la historia del flautista de Hamelin nos presenta una ciudad con el mismo problema de invasión de ratas pero para solucionarlo primero tiene que existir un acuerdo entre las fuerzas vivas. Demasiados intereses están implicados.
El retrato de como funciona la sociedad es exacto. Cuando explica que el pueblo tendrá que pagar con sus impuestos la desratización empezando por los almacenes de los ricos -dónde están guardados los alimentos y que es necesario proteger- me parecía estar leyendo a Nostradamus.
Alexandre Ballester. Dins un gruix de vellut.
El megarca de un extraño país, donde cuando llueve se encogen las fronteras, ve aproximarse la muerte. Todos están al acecho; la corte que lo rodea e incluso el pueblo. Aunque antiguamente luchó contra el poder, ahora se ha convertido en un dictador.
De tintes más surrealistas y en ocasiones más gestuales -y en esto es una pena no poder verla representada- su principal virtud reside en la última parte. Los comediantes que intentan hacer pensar con sus actuaciones no consiguen ninguna respuesta de su público, y el autor parece decirnos ¿haréis vosotros lo mismo?
Rodolf Sirera. La pau (Retorna a Atenes).
Basada en la obra del mismo título de Aristófanes (su origen está en una traducción de esa obra) nos presenta las dificultades que tendrá Trigeu para liberar a la Paz, encarcelada en el Olimpo.
Aquí también los intereses creados son los enemigos de la vuelta de la paz. Demasiados negocios en juego que es necesario mantener, aún a costa de la guerra.
Temas serios a ritmo de farsa. Críticas que no han envejecido, que escuchamos sin hacer nada al respecto. Textos como estos deberían leerse una vez al año, por lo menos.
Extracto:[-]
El retaule del flautista
Schmid: Amic meu, Sa Senyoria el Baró també menja, i ha de mantenir un exèrcit en peu de guerra, i a més a més, una pila de gent que fa el borinot al seu voltant. Batts: De tota manera…
Schmid: El conec, i sé que no voldrà ni sentir-ne parlar. Webs: Retribucions de Burgmestre, Regidors, Agutzils i Es-
cribans, etc…
Schmid: Passem. Què mès?
Webs: Quota al Patró de la vila de Pimburg, Sant Rogacià… Kost: El Reverend Grundig sí que es podria esperar. Rush: Total acabar la catedral no ve d’un any. Batts: Sobretot una catedral tan desproporcionada amb la
importància de la vila. Schmid: El Reverend Grundig ens contestarà que, ara per ara,
la millor ajuda que podem rebre ens vindrà de les relíquies
de Sant Rogacià, que ens convé estar-hi bé. Webs… Webs: Pressupost per a les obres del sector nord de les muralles
de la vila.
Kost: Ja ho tenim! D’aquí podem treure els diners. Al cap i ala
fi, les muralles ens han de protegir de l’enemic, i l’enemic ja
el tenim dintre! Ferrer: M’hi oposo! Les seves muralles són tan sagrades com
les relíquies de Sant Rogacià! El país està en guerra, us ho
recordo.
Rush: La guerra és a l’estranger, amic meu.
Ferrer: El Baró es va comprometre a defensar la vila sempre i quan la vila pugui ser una plaça forta. Una plaça forta amb les muralles a mitges no és una plaça forta. La guerra és a l’estranger, però, on serà l’any vinent, si Déu vol ? Estic disposat a cedir la milícia per a col·laborar en la campanya contra les rates, però les muralles, no me les toqueu!
Schmid: Bé, ens conformarem amb la milícia. Què més Webs?
Webs: S’ha acabat.
Schmid: Cal trobar una solució. Algú té una idea?
Webs: Podríem incrementar l’arbitri del mercat.
Kost: Amic meu, oblideu que probablement enguany no hi haurà mercat.
Schmid: No ens queda cap més solució que demanar un emprèstit.
Webs: I com el tornarem? I els interessos? No trobarem diners si no és amb el 30 per cent.
FERRER: Això és usura!
Batts: Els diners són cars, sí.
Schmid: Si vós, ferrer, ens podeu fer un préstec de 10.000 escuts sense interès…
Ferrer: Si em deixessin a mi…
Schmid: Un cop eliminades les rates, els vilatans acceptaran de bon grat un augment de l’arbitri.
Webs: Em sembla molt bé. Es podrà tornar el préstec en dos anys, i després tothom s’haurà acostumat a pagar un arbitri més alt i no caldrà rebaixar-lo. Podrem crear un fons en previsió de futures calamitats públiques.
Ferrer: Si no hi ha cap més solució, demanem l’emprèstit, però amb la condició expressa que no sigui a un jueu.
Schmid: Jueu o cristià, ferrer, exigirà un 30 per cent. De tota manera, ho pagarà la vila.
Webs: Pitjor seria haver de pagar cadascú la desratizació del seu propi magatzem.
Kost: La lluita contra les rates ha esdevingut un problema d’interès públic. En nom d’aquest Consell, jo us prego, burgmestre Schmid, que comenceu immediatament la campanya, l’èxit de la qual queda des d’ara en les vostres mans.
Batts: I pleguem! Ai, Senyor, els meus formatges!
Rush: La meva farina!
(Tots surten corrents. S’apaguen els llums.)
Dins un gruix de vellut
Climent : Tinc ordres precises. Cal vigilar les fronteres. Vosaltres teniu cares lliberals. No m’agrada, tot plegat. Vaja!
Arlotí: Cares lliberals nosaltres? No em faceu riure, senyor militar. Ja us he dit que estic fet a tots els colors. Nosaltres ja érem nosaltres abans de les polítiques. Primer tinguérem estómac, després cervell. Donau-me un bon plat de ciurons, me’l cruspiré sense pensar si són ciurons capitalistes o ciurons comunistes. La panxa, senyor meu, coneix raons
que la raó no coneix pas. Balanço: Plagiari. Materialista. Pragmàtic. Arlotí: O no ho som tots? Balanço: Escoltau-me bé, noble sentinella. Diré la darrera:
Primum vivere, deinde philosophare. Climent: M’agrada això que heu dit. Sona a missa. Podeu
passar.
La pau (Retorna a Atenes)
SiLÓ: Tens raó, Tifó. Qui comprarà escuts o fletxes en temps de pau? Les nostres fàbriques veuen apujar la producció cada dia que passa, i la fi de la guerra ens deixarà empanta-nats amb muntanyes d’armes dins els nostres magatzems, que no les podríem vendre… Seria el crac econòmic més espantós…
Quito: Jo vaig estar parlant ahir amb un fabricant de cuirasses espartà, i em digué que per allà les coses van igual; que, naturalment, hi ha gent cansada de la guerra, igual com ací, però que interessava mantenir-la per bé de l’economia nacional. Li vaig contar aleshores que nosaltres, quan veiem que decauen les forces, i que es parla d’un possible tracte de pau, organitzem agressions, disfressant-nos d’enemics. Ell confessà que allí també fan el mateix, i, gràcies a això, les guerres s’allarguen per espai de vint anys, i esperem que en duren encara molt més. Fins i tot em va parlar de la possibilitat d’establir un comitè conjunt de planificació de la producció, en el qual entrarem representants dels dos fronts, i la creació d’una comissió de control de la denominació d’origen.
Siló: Denominació d’origen? Què collons és això?
Quito: Es tracta de tipificar la producció d’acord amb uns models estàndard, i marcar-la tota amb un senyal característic: una nimfa eixint del bany, amb una cinta entre les mans, on es llegiria Made in Grècia.
Tifó: Em pareix una idea encertada. I fins hi hauria la possibilitat d’exportar…
SiLÓ: Sens dubte. I podríem entrar dins el mercat competitiu europeu establint els tractes que fera falta…
