Cuchitril Literario

Enero 25, 2008

Sergi Pàmies. Sentimental.

Archivado en: Novela — Palimp @ 11:23 am
* * *     5 votos

Quaderns crema, 1995, 1997. 182 páginas.

Sergi Pàmies, Sentimental
Cambio de rumbo

Sigo impenitente esquilmando la biblioteca de libros de Pàmies: como no quedaban más en la que tengo al lado de casa he tenido que acercarme a otra más grande. En realidad quería coger en préstamo otros libros de los que hablaré próximamente, pero ya que estaba aproveché la ocasión.

Fumar es un vicio muy malo, y para muestra la historia del protagonista de este libro. Va un día a por tabaco y las circunstancias le llevan a un hotel dónde se encuentra a un muerto. El choque es tan fuerte que abandona todo y después de tener un accidente de avión acaba metido de polizón en un barco con destino a Brasil. Allí comenzará una nueva vida.

Alguna vez se ha comentado por aquí que muchos relatos de Pàmies no son redondos; al acabar de leerlos te encuentras colgado en una viga de la que no sabes como bajar. Pues bien, esta novela es así. Una vez llegas a donde el autor te ha querido llevar descubres que no hay nada que ver.

La prosa sigue siendo buena, y los ambientes excelentemente construidos, pero de momento es el peor libro que he leído de este autor. Nada que ver con la otra novela reseñada aquí. Ni fu ni fa.

Escuchando: Everness. Leandro Fanzone.


Extracto:[-]
Li costa treure’s del cap la imatge del cambrer assassinat. Per esborrar-la, pensa en la família, en el passadís de casa, en les agulles d’estendre roba, en la taula parada i en el seu tovalló, agafat per una anella de fusta. I també en la dona, que deu haver hagut de mentir quan la nena li hagi preguntat: «^On és el pare?» Li sap greu fer-los patir, però, malgrat que ja té el tabac, no es veu amb cor de tornar, ni tan sols de trucar.

—Encara no—diu en veu baixa.

Entre el volant i la guantera del cotxe, l’home hi té enganxada la fotografia de la dona amb la filla, abraçades. És una foto recent que elles li van regalar el dia de l’aniversari, fa quatre setmanes. Per celebrar-ho, les va convidar a la fira. Van pujar als autos de xoc, a les vagonetes del túnel del terror i a la nòria. Van menjar crispetes i bolados. Van riure davant dels miralls deformadors i es van perdre pel laberint de vidre. En una parada de tir al blanc, la dona va guanyar un conill de peluix disparant contra mitja dotzena d’escuradents (el conill era de baixa qualitat: durant el viatge de tornada, li van caure els ulls). Quan van arribar a casa, van posar la nena a dormir. En acabat, van parlar de tenir un altre fill. Van decidir fer-se les anàlisis corresponents i fins i tot van especular sobre quin nom li posarien. No van arribar a cap acord. L’home s’emociona i abaixa el cap. Els records que el commouen li fan venir ganes de plorar. Es mossega el llavi infçrior. Encén un cigarret, se’l fuma, l’apaga, tanca la tapa del cendrer i engega el cotxe.

L’home ha arrencat la fotografia del cotxe i l’ha llençat per la finestreta, sense mirar enrera. Amb la targeta de crèdit, ha tret diners d’un caixer automàtic, el màxim autoritzat. Ha llogat una habitació d’hotel, s’ha dutxat amb aigua freda, ha trucat al servei de despertador automàtic i s’ha ficat al llit de seguida, sense sopar ni mirar la tele. Els llençols feien olor de pólvores de talc. Ha dormit profundament, com feia anys que no dormia. L’endemà, com que no duia pinta, ha hagut de pentinar-se amb els dits. Ha pagat el compte de l’hotel en efectiu i, novament, ha tret diners d’un caixer automàtic. Deu minuts més tard, era a l’aparcament d’un establiment de compra-venda de vehicles d’ocasió.

Junio 1, 2007

Sergi Pàmies. T’hauria de caure la cara de vergonya.

Archivado en: Cuentos — Palimp @ 7:54 am
          0 votos

Quaderns crema, 1986, 1987. 148 páginas.

PamiesThauria

Opera prima de un autor que ya lleva unas cuantas reseñas en este Cuchitril, y que empezó con fuerza. Dieciséis relatos bien trazados y con mucha fuerza. Veamos la habitual lista:

Sucursal
Algú Espera La Teva Trucada
Varsòvia
Memòria
Aniversari
Als Límits Del Fricandó
La Ruta Dels Caimans
Fetus
Apocalipsi
T’hauria De Caure La Cara De Vergonya
Caixa Oberta
La Tercera Edat
Sis Estrelles De Cinc Puntes
Poeta
Dominical
Cap D’any

Desde un director de sucursal que se esconde en un armario por miedo a que haya ocurrido un atraco, hasta un viajero de avión preocupado por dónde va la mierda cuando se tira de la cadena. También encontraremos un viejo que alquila recuerdos, mulatas de escándalo, apocalipsis inminentes y, dando título al libro, alcohólicos irrecuperables.

Pese a ser su primera obra algunos de los cuentos no desmerecen a los que ha escrito con posterioridad y la calidad media es bastante alta. Ya se apreciaba ese gusto por personajes que, sin ser perdedores, parecen arrastrar una extraña angustia vital. Aderezados con ese punto surrealista marca de la casa catalana. No cabe duda de que era un escritor que prometía lo que ha escrito después. Desde el Cuchitril seguimos recomendándolo.

Escuchando: This is tearing me apart. Australian Blonde.


Extracto:


No s’acabava de creure que la merda dels avions es desintegrés per l’espai. Més aviat imaginava la indignació d’un granger de Kentucky rebent, al bell mig de la calba, l’excrement provinent d’un Boeing de l’Air France. Va imaginar un vianant— comptable txec — que dissimulava amb prou feines una taca enorme i pudenta a la màniga de l’abric. Tornant a casa, li diria a la dona:

— Se m’han cagat a sobre.

— Qui? — preguntaria ella.

— No ho sé. Del cel. Una cosa molt estranya.

Va aixecar-se i va anar cap als serveis. L’hostessa va
somriure. Feia estona que havia finalitzat l’espectacle de les instruccions pràctiques per cas d’emergència. Cas d’emergència era el subtil eufemisme emprat per anomenar les catàstrofes, situacions de terror o imprudències temeràries per part del comandant. Les instruccions recomanaven l’ús d’una màscara d’oxigen i d’uns sostenidors salvavides inflables que, arribada l’hora del desastre, justificarien la normativa i poca cosa més.

Va preguntar on eren i l’hostessa va respondre que sobrevolaven Suïssa. Va entrar. Sentia una bola mòbil ballant-li a l’intestí. Va baixar-se els pantalons i va asseure’s. La tifa va caure com un obús. Va travessar un espès feix de núvols i va observar— com un saltador de vol lliure — el dibuix d’una serralada, la taca grisosa d’un llac i l’escama d’asfalt d’un cuc seguint el riu. Més endavant: les teulades d’un poble, l’església, un pàrking, el sostre d’un Peugeot amb una parella grapejant-s’hi, i paf. Fi del trajecte.

Va estirar la cadena i, després de rentar-se les mans, va sortir. Les hostesses preparaven copes de xampany. La rossa va explicar-li el costum de la companyia de convidar els passatgers els vols de cap d’any. Deferències de l’Air France.

Va tornar al seient intentant esbrinar quina de les hostesses era la més assequible. Trempava.

Compartia seient amb una dona gran, obesa i educada que tot just envolar-se va confessar-li en veu baixa que mai no havia sentit por de vjatjar en avió.

— Si Déu vol que ens estimbem, poca cosa podem fer-hi — havia dit.

Ell havia acceptat l’argument amb educada discreció, classificant-lo mentalment de «pessimisme resignat». Li agradava etiquetar les actituds i els comentaris de la gent que l’envoltava, més per un afany de distreure’s que per cap altra raó. Amb el temps, havia adquirit una sorprenent habilitat per copsar la intenció d’una conversa i definir-la amb dues o tres paraules.

Mayo 28, 2007

Arthur Schnitzler. La senyoreta Else.

Archivado en: Novela — Palimp @ 8:57 am
          0 votos

Quaderns Crema, 1997. 105 páginas.
Tit. Or. Fräulein Else. Trad. Joan Alavedra.

SchnitzlerSenyoretaElse
Alma desnuda

Más Schnitzler cortesía de la biblioteca Joan Miró. El argumento del libro ya lo conocía gracias a Elsa Schneider de Sergi Belbel. Me gustó la obra de teatro pero no lo había leído.

La señorita Else está pasando unas vacaciones con -y a costa de- su tía. Todo parece ir bien hasta que recibe una carta. Su madre le comunica que su padre tiene unas deudas y que si no las paga podrá ir a la cárcel. Hay que conseguir el dinero. Por suerte en el hotel dónde está Else se encuentra von Dorsday, un amigo de su padre. Si Else pudiera pedirle el dinero seguro que von Dorsday es incapaz de negarse, siempre la ha mirado con muy buenos ojos…

Todo el libro es el monólogo interior de Else, narrado con tal maestría que uno no diría que lo ha escrito un señor con barba. Un retrato de la hipocresía de la sociedad dónde vive la protagonista, y la crueldad de su familia, que es capaz de enviarla a los brazos de un viejo para salvarse de la cárcel. Schnitzler compone con los breves trazos que vemos a través de los ojos de Else una galería de secundarios con vida propia.

Un libro, en definitiva, genial. De los que no se olvidan. Por la forma, por el fondo, y porque te toca la fibra. Ustedes no me ven, pero estoy haciendo la ola. Es muy breve, apenas cien páginas y es una obra maestra. Acantilado lo tiene en castellano: corran a comprarlo.

Escuchando: I need you. The Starlites.


Extracto:


—«Buona serà.» —Em diu «Buona serà.» Així, ara cal que, almenys, m’inclini. <;N'he fet massa? És molt més gran que jo! Quin caminar tan magnífic! <:Està divorciada? El meu caminar també és bonic. Però... ja ho sé. Sí, vet aquí la diferència. Un italià podria resultar-me perillós. Llàstima que aquell bru tan guapo amb aquell cap de romà ja hagi marxat. «Sembla un pinta», deia Paul. Déu meu, no tinc pas res a dir dels pintes, al contrari. —Bé, ja hi sóc. Número setanta-set. Un número de sort. Habitació bufona. Pi clar. Allà, el meu llit virginal. —Ara sí que hi ha VAlpenglühenl Però si Paul fos aquí l'hi negaria. Ben mirat, és tímid, Paul. Un metge, un ginecòleg! Potser justament ho fa això. Abans d'ahir, al bosc, llavors que vam passar tan endavant dels altres, hauria pogut ser més decidit. Això sí, li hauria anat malament. Decidit de debò ningú no ho ha estat mai encara, amb mi. Com a màxim al Wòrthersee, fa tres anys, al bany. i Decidit? No, indecent era, ve-t'ho aquí. Però guapo. L'Apol•lo del Belve-dere. No ho vaig comprendre del tot, aleshores. És clar, amb setze anys... La meva prada divina! La meva prada...! Si es pogués emportar a Viena! Boira lleu.,; Tardor? Sí, sí, tres de setembre a l'alta muntanya.

I bé, senyoreta Else, que no voldria decidir-se a llegir la carta ? Potser no té res a veure amb el papà. ^No podria ser, també, que parlés del meu germà? ,; Potser s'ha promès amb alguna de les seves ami-guetes? Amb alguna corista o amb alguna modis-teta. No és fàcil, però; és massa espavilat. En realitat el conec ben poc. Quan jo tenia setze anys i ell vint-i-un vam ser bastant amics un quant temps. M'havia parlat molt d'una tal Carlota. Després, tot de cop, va parar. Aquesta Carlota li devia fer alguna mala passada. D'aleshores ençà no m'ha explicat res més. —Vet ací la carta oberta i ni m'he adonat de com ho feia. M'assec a l'ampit de la finestra i la llegeixo. Compte!, que no caigui daltabaix. Ens comuniquen de San Martino que a l'hotel Fratazza hi ha hagut un accident lamentable. La senyoreta Else T., una bellíssima jove-neta de dinou anys, filla del conegut advocat... Naturalment, la gent diria que m'havia suïcidat per culpa d'un amor desgraciat o perquè estava embarassada. Amor desgraciat, ai no!

«Estimada filla.» —Abans que res vull mirar el final. —«Repeteixo, una vegada més, que no t'ho prenguis malament, estimada i bona filla meva, i rep mil i mil...»— Déu meu, <;no es deuen haver suïcidat? No, en aquest cas hi hauria un telegrama de Rudi aquí. —«Estimada filla, pots ben creure que em sap força greu haver de destorbar les teves belles vacances.» —Com si no hi estigués sempre...

Febrero 26, 2007

Antoni Mas Busquets. Terra cremada.

Archivado en: Cuentos — Palimp @ 5:59 pm
          0 votos

Quaderns Crema, 2006. 149 páginas.

MasBusquetsTerraCremada
La procesión va por dentro

Mis intenciones de seguir leyendo a Sergi Pàmies fueron frustradas al descubrir que de los más de cinco volúmenes que estaban disponibles el otro día no quedaba ninguno. Pero en la sección de novedades encontré este libro y me lo llevé decidido a no cambiar de editorial.

Siete cuentos breves con los siguientes títulos:

Llosques de Dunhill
Herència
L’Avenir avui
La vacant
Inviable
Gàbies
D’un dia a l’altre

Que me han sorprendido agradablemente. Una vez superada la barrera del idioma, ya que están escritos en mallorquín más que en catalán y a un castellanoparlante como yo todavía me cuesta, es fácil entrar en la visión del mundo que nos propone el autor. No son cosmopolitas los protagonistas de estos cuentos, que transcurren en pequeñas poblaciones y sus pasiones, por domésticas, resultan ser más universales.

Llosques de Dunhill es la historia de un fracaso compartido, de la imposibilidad de recuperar la infancia no importa a que precio. El protagonista de Herència acepta la gratitud de la dueña del supermercado, su herencia particular, como todo el pueblo acepta la herencia de odio y venganza que acabará matando a Martí. Dedicar cada día a un sentido, realizar extraños ritos para poder convivir en pareja o que el mundo cambié con sólo cambiar el punto de vista son los ejes del resto de relatos.

En contra de la contraportada que afirma que los personajes de este libro refusan su condición de víctima, yo diría que en cualquier vida aparece la fatalidad, que en cualquier momento todos podemos ser víctimas. La existencia puede ser seca y sin concesiones como el estilo de Mas Busquets, pero siempre se puede aspirar a un momento de felicidad. A domar un pequeño pedazo de destino.

Escuchando: Traci Lords. The Killer Barbies.


Otra reseña y una entrevista (en pdf).

Extracto:[-]
I era talment, no n’havia de fer res, perquè malgrat les aparences no era a mi a qui ho donava, sinó a mon pare. Un dia que no hi havia gaires clients m’ho va explicar, allí mateix, davant la caixa del súper. Era a principis dels cinquanta. Ja no hi havia fam, al poble, però molta gent ho passava magre. Mon pare, que s’acabava de casar, feia d’amitger a l’hort de Son Carrió. El pare de madò Maria n’era el jornaler més antic, el de més confiança. Mon pare sempre li deia que s’endugués tota la fruita i la verdura que necessitàs, sense demanar-l’hi. Sabia que, al contrari d’altres, no abusaria de la seva confiança. Madò Maria havia heretat l’agraïment de son pare, i ara restituïa al meu a través de mi part de la verdura i la fruita amb què ell els havia ajudat a trampejar aquells anys.

Aquesta era una part del misteri. A madò Maria li costava veure’m com un individu autònom. Per a ella, no tenia una entitat pròpia o distinta de la que em donava el fet de ser fill dels meus pares. Els coneixia, eren de la seva edat, i també coneixia els pares de mumare, els anteriors amitgers de Son Carrió, i sabia que la continuació d’una història no desdiu del que la precedeix. El meu retorn al poble li havia despertat la curiositat, volia saber com continuava. Jo procurava no defraudar-la i la tractava amb la mateixa consideració amb què m’imaginava que mon pare havia tractat el seu cinquanta anys enrere. Per dins em bullien tot d’altres coses, però per entregar-m’hi, gaudir-les, habitar-les o ser-ne habitat, em calia mantenir les formes i no aparentar anar contracorrent dels muntatges o històries que els vells del poble s’empescaven a propòsit d’un descendent dels amitgers de Son Carrió.

Per això mateix la cunyada del tio Rafel, en topar-hi al revolt del súper, m’havia estudiat amb tanta atenció. No és que m’hagués confós amb un altre, o que li costàs reconèixer-me. La seva mirada era comparativa. Segur que en mi hi veia trets de mon pare, i també de l’oncle, l’home de la seva germana. En sabia molt més que jo, d’ells, i també dels seus pares, els meus padrins. Sabia coses que jo no sabria mai, però que em determinaven sense remissió. I no deia res, no em contava res, només m’observava, procurant no incomodar-me, no fer-me sentir que, aquí on la veia, aquella desconeguda en sabia un niu, de la meva circumstància. Segur que en parlava amb gent de la seva edat, com madò Maria, intercanviava informació, complicitats generacionals, traçava un fil conductor, veia en mi els vells de la família, i fins i tot algun mort, i potser sobre aquesta base s’imaginava la meva trajectòria, i em seguia a distància al llarg dels anys (no calia que em veiés, bastava que en sentís parlar) per confirmar l’encert de la predicció.

La curiositat dels vells del poble és narrativa, segueixen el curs de diverses filiacions (la seva i la dels més pròxims). Volen saber com continuen i acaben, si acaben abans que ells, les històries dels que tenen a prop.

Febrero 17, 2007

Empar Moliner. T’estimo si he begut.

Archivado en: Cuentos — Palimp @ 1:18 pm
*         1 votos

Quaderns crema, 2004. 203 páginas.

MolinerTestimo
Amor a la tercera copa

Último libro que reseño de Empar Moliner y fin -de momento- del especial dedicado a esta autora. Hasta que no publique otro, que, si lo que me comentó en San Jordi es cierto, debería ser una obra de teatro. El último libro de ficción y el más maduro narrativamente hablando. Se compone de los siguientes cuentos:

La Invenció De L’aspirina
Acabem Amb Les Plagues
La Gran Muralla
La Interpretació Dels Somnis
El Dia De La Dona
La Baixa Qualitat De La Poesia Contemporània
Carta Al Meu Fill No Btològic
L’evolució Anual De La Veu Humana
Aprengui A Tastar Vins
La Importància De La Higiene Bucodental
Els Beneficis De La Lactància Materna
Avantatges D’un Viatge Organitzat
Més Avantatges D’un Viatge Organitzat

Personalmente echo de menos la frescura de sus primeros relatos; tenían mucha más mala leche. En estos cuentos se ve la influencia de Monzó. El primero, La Invenció De L’aspirina, donde una mujer descubre de repente que tiene el don de cambiarse por cualquier mujer que ve, podría haberlo firmado él.

Pero la sombra de Monzó no es alargada; Empar Moliner tiene voz propia y su capacidad para caricaturizar actitudes ridículas está intacta. En El Dia De La Dona los defensores del buenrollismo y las ONG’s se verán retratados. Que el mundo tiene muchas cosas absurdas que la gente se toma en serio lo podemos ver en Els Beneficis De La Lactància Materna, todo un intento de batir el record de dar de mamar en público. Algunos de los cuentos son redondos: La Baixa Qualitat De La Poesia Contemporània -de la que tienen un extracto al final- consiguió volver a arrancarme verdaderas carcajadas pese a conocer el final.

El estilo de Empar Moliner es más maduro que en L’ensenyador de pisos… y no es tan corrosiva como en Feli, estethicienne, pero sin duda es el mejor libro de la autora. Me gustó cuando la leí por primera vez, he tenido la suerte de poder seguir su trayectoria y nunca me ha defraudado. Ahora parece que la fama le va llegando y que sus libros empiezan a publicarse en castellano. No la pierdan de vista.

Escuchando: La noche me domina. Sobrinus.

Empar Moliner en el Cuchitril:

L’ensenyador de pisos que odiava els mims.
Feli, esthéticienne.
T’estimo si he begut.
Busco senyor per amistat i el que sorgeixi.
¿Desitja guardar els canvis?


Extracto:

Extracto:[-]

Per escriure Amant provinciana, Eladi Susaeta ha hagut de demanar una excedència de mig any a la universitat privada on imparteix el màster de periodisme. No ho ha fet mai, això de demanar una excedència. Per enllestir els seus llibres sempre n’ha tingut prou amb dues o tres setmanes. Ell, justament, escriu a raig. Va acabar L’emperador va despullat, una crítica a la mediocritat de la literatura contemporània, en vint dies. Contra el nacionalisme i altres «is-mes» va costar-li més, sí, però perquè era en forma de dietari. I L’alquimista dels fogons, el recorregut gastronòmic per la vida del xef Cario Puig, va redactar-lo durant un pont de Setmana Santa. Però Amant provinciana és tota una altra cosa. Es el repte més important a què en Susaeta s’ha enfrontat mai. «Apostem per tu perquè ets una opció de progrés, més moderna, ets el representant de Ja nova Barcelona, la Barcelona no encarcarada, la que no mira el passat, sinó el futur», va dir-li el responsable de l’Ajuntament que li va fer l’encàrrec. «Volem que apliquis les teves teories de L’emperador va despullat a aquesta feina.» I no s’hi podia negar.

Amant provinciana serà la lletra de la cançó que sonarà en un espot per promocionar Barcelona durant la Trobada Mundial de Caps d’Estat. La interpretarà el cantant de flamenc El Chaco, i el text anirà imprès sobre un dibuix del pintor Garolera. L’anunci es publicarà a les televisions i els diaris d’Europa, els Estats Units i el Jap’ó. En Susaeta calcula que, en un sol dia, la lletra tindrà més lectors que la seva obra en tota una vida. Per això, durant l’excedència, no ha anat a tastar vins a les vinateríes, no ha iniciat polèmiques noves a la ràdio ni ha intentat seduir cap alumna del màster. Ha viscut consagrat a Amant provinciana.

Se serveix un whisky, tanca la porta del seu despatx perquè la senyora de fer feines no el senti, i recita en veu alta el resultat de tant d’esforç:

Amant provinciana

Deixo els escrits —
discrets—aquí. Els pocs
diners que tinc i els
llibres, al costat del got
de whisky.

I sobretot, el flamenc.

Deixo els CEDÉS d’aquesta mossa immigrant,
acollonant,
que no entén de nacionalismes.

Sóc un xarnego que salta del vaixell, però tu, nena, no,
no te’n vagis.
Tu no, no te’n vagis, Barcelona.

Modestament, troba que és perfecta. La diposita a la carpeta on guarda els manuscrits i la passa de memòria a l’ordinador. N’imprimeix quatre còpies. Una per l’exdona, una per l’agent literària—que també és la seva amant—, una pel periodista Àngel Gafarró i una altra per la Maribel, una divorciada que s’ha apuntat al màster i que, si tot va com ha d’anar, podrà seduir després de la presentació de la campanya.

Primer de tot truca l’exdona. Li anuncia que ja l’ha acabada, i que li agradaria saber què en pensa abans d’entregar-la al gabinet de comunicació de l’Ajuntament. Ho fa perquè, si bé l’exdona sol repassar els llibres d’en Susaeta amb superioritat i menyspreu, ell troba que, a la seva manera, té criteri. Per exemple, quan va llegir les galerades de Contra el nacionalisme i altres «ismes», va detectar-hi una equivocació: no era Eisenhower qui havia dit que «un mort és una desgràcia i mil una estadística», era Churchill. Però l’exdona s’excusa. Va molt atabalada i no pot quedar per dinar.

Entradas Siguientes »